“Víctor Català és patrimoni literari de la humanitat. Així com Shakespeare, que a Anglaterra no hi cap i necessita el món per expandir-se, Víctor Català a Catalunya no hi cap, és de tots els humans.” Així la veu Enric Casasses, que n’ha editat la poesia, i així la veiem a Club Editor, on recuperem els seus contes en quatre volums.
Aquest aplega els de la belle époque, contemporanis d’Un film (3.000 metres). Alguns són breus i insinuants com un croquis, altres tenen el parament complex d’una novel·la. La diversitat d’espècimens humans hi és extrema i l’autora els observa quan la seva natura profunda topa amb l’ordre de les coses. Molts d’ells cometen crims sense deixar de ser innocents. La infància hi és protagonista, i la Lolita gitana de “L’esfinx” es grava tan endins de la memòria com el marrec incendiari de “Conversió” o els petits sàdics de “La Mare Balena”.
“El que es posa al centre, el que es mostra amb tota la seva fragilitat i amb tota la seva nuesa, el que s’obre com una magrana, és la humanitat compartida. Una humanitat malmesa o ferida, però no perduda. Potser és per això que l’autora té una orella tan prodigiosament entrenada, una orella que dóna lloc a una de les mines lingüístiques més exuberants de la literatura catalana —perquè les vides són embolic i garbuix i perquè cal molt de detall i matís per poder dir-les.” Així la veu Blanca Llum Vidal, autora del postfaci que clou aquesta segona i fabulosa tongada de contes de Caterina Albert i Paradís.
N’han dit
“Que Víctor Català posseeix una elevada sensibilitat verbal, ben lluny del llenguatge de cartó pedra que algú li ha volgut atribuir, és d’una evidència innegable. Però, sap muntar escenes?, sap crear diàlegs?, sap organitzar la matèria narrativa, tant en els contes curts com en les nouvelles? Sap connectar les accions i els fets de manera que sobtin sense precipitar-se cap a la inversemblança? I aconsegueix que el ritme de la ficció adquireixi una lògica particular? La resposta a totes aquestes preguntes és un sí categòric, i el lector escèptic, o el lector que encara no ha llegit mai de veritat la narrativa curta de Víctor Català, ho podrà comprovar quan obri aquest volum.” Ponç Puigdevall, El País – Una violenta intensitat
“És la lluita pel poder, la que tenyeix tots aquests contes. Víctor Català mostra tota la potència de la ideologia de la repressió. La maldat s’imposa en una societat que desconeix la llibertat i es basa en la mofa envers els desposseïts i en l’explotació desenfrenada, sense cap regla ni consideració. Els febles —sobretot les dones— existeixen a mercè de la voluntat de l’amo, sempre. L’única garantia d’imposar-se i de guanyar algun recer mínimament segur és amb la violència, si cal, extrema.” Simona Škrabec al Diari Ara – Contra el feudalisme moral
Martí Sales a El Núvol – L’aventura catalana
Sobre Víctor Català a El País i l’Illa dels llibres – Club Editor continua publicant els contes de Víctor Català
A El Matí de Catalunya Ràdio, amb Mònica Terribas i Enric Gomà (26/11/2018) – Maria Bohigas: “Nikos Kazantzakis i Víctor Català no parlen de la pau, sinó del conflicte”
La literatura no és verdura amb Sebastià Portell i Blanca Llum Vidal, al Soroll de La Ser Catalunya (15/11/18) – Víctor Català, una mula de mal ferrar
Tast editorial a Catorze.cat – La pua de rampí
“Sí, és una autora que fascina per la seva impecable subtilesa i matissos, principal causa de la seva amplíssima capacitat d’explorar la condició humana sense embuts, el llenguatge riquíssim i els escenaris tan diversos que va saber triar per donar vida a tot tipus de personatges, sobretot destaquen els més vulnerables: els nens, els malalts i les dones.” Roser Amills a Descriu – Víctor Català, l’escriptora amb dos noms i dos gèneres
