La Rose ha nascut en un poble de mala mort i l’ha criada una madrastra: així comença aquest recull de contes centrats en la vida de la Rose i la Flo. Al seu voltant, els personatges desfilen com si els veiessis per la finestra d’un tren —i és que la Rose sempre se’n va. De casa del pare, per estudiar i tenir una vida brillant. De casa del marit ric, per convertir-se en una dona pobra i lliure. Els oficis, els llocs i els amants canvien a cada nova etapa de la vida. Per això val la pena el canvi: per descobrir noves possibilitats. El que no canvia mai és la Flo, aquella madrastra salvatge, que en la vida de la Rose és una fita, el testimoni de quin és el seu lloc, la seva identitat oculta.
“Els escriptors del sud dels Estats Units són els primers que em van tocar de debò perquè gràcies a ells vaig veure que podies escriure sobre pobles petits, sobre gent de pagès, sobre la mena de vida que jo coneixia —explicava Alice Munro en una entrevista—. Però el que més me n’interessava, sense ser-ne conscient, era el que escrivien les dones: Faulkner no m’agradava gaire i en canvi m’encantaven Eudora Welty, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Carson McCullers. Tenia la sensació que les dones poden escriure sobre els excèntrics, els marginals.” I explicar-ne l’educació sentimental, cosa que aquest llibre fa de manera esplèndida: de traïció en traïció, fins a una llibertat que et permet tornar a l’origen i assumir-lo sense por.
N’han dit
“Pallissa reial. Això era el que prometia la Flo. T’estàs guanyant una pallissa reial.” Tast Editorial a Catorze – ¿Qui et penses que ets?
“Munro sempre escriu contra la comoditat del lector, com si li estigués preguntant de manera impertinent qui es pensa que és, allà assegut, espectador privilegiat del teatret que ha desplegat ella amb tant d’esforç, testimoni solitari que la ficció és el filtre que millor ordena la vida i més l’omple de significat.” Marina Espasa a Ara Llegim – Una filtrada vida de província
“Qui et penses que ets? —molt millor títol que La captaire— recull el millor de cada casa: l’experiència femenina per l’educació sentimental rebuda combinada amb la manca de sentimentalisme, amb la manca de voluntat moral i amb la manca de tòpics. Aquestes mancances són els ingredients clau per convertir una història d’emancipació femenina com qualsevol altra en una novel·la que reforça l’elecció d’Alice Munro com a guanyadora d’un Nobel.” Júlia Bacardit a La lectora– L’art d’escriure com Alice Munro
“La Rose pertany a la categoria dels marginats, personatges que interessen a l’autora especialment. De fet, a la Rose no li escauen ni la vida ni la mentalitat burgeses; és el provincianisme que s’hi reflecteix, i que contamina fins i tot la vida dels desclassats, el que fa fracassar el seu matrimoni amb un home benestant que pretén relegar la seva dona a una existència dependent, dedicada a la llar, al marit i als fills. Aquest ofegament de la llibertat personal a través del matrimoni és una altra de les causes del mal, que assenyala Munro.” Anna Rossell a Crítica de libros – Sobreviure al provincialisme
“Avís per a navegants: aquest llibre de la premi Nobel no és de contes, sinó que es tracta d’una novel·la amb tots els ets i els uts. Un volum de traca que repassa la vida d’una dona pobra de Hanratty —Wingham (Canadà), on va néixer l’autora—, en el seu intent per no ser com la seva madrastra Flo.” Andreu Gomila a Time Out – Llibres per llegir a l’estiu
