Molts lectors a Catalunya s’han perdut aquesta obra mestra: l’última novel·la de Marsé, peça clau d’una auscultació que comença amb Incerta glòria i El mar i arriba al nostre present gràcies a un escriptor català que no va escriure mai en la seva llengua materna.
El tema és la memòria del trauma viscut en la postguerra. L’invent és una novel·la que espurneja d’intel·ligència, d’humor rabiós i descarnada tendresa per uns personatges que són els fantasmes de l’autor —i de tot un país que no sap exorcitzar-los. L’argument podria resumir-se així: el 1982, un escriptor que s’assembla a Marsé entrevista un home condemnat a presó l’any 1949 per un assassinat que recorda haver comès sense recordar-ne el mòbil. L’objectiu de l’entrevista és escriure el guió d’una pel·lícula per a un director pertinaçment antifranquista, tot i que serà produïda per un manefla de la televisió que converteix la història en un porno històric protagonitzat per una puta cega.
Però la puta tan distingida del títol no és aquesta, sinó la manera que tenim d’explicar-nos a nosaltres mateixos. La famosa memòria. Lector, benvingut siguis en aquesta escola de tall i confecció.
N’han dit a la premsa
“I aquí, el protagonista (Marsé escriu en primera persona) destil·la la ràbia i la indignació que també es poden llegir al seu diari i les llibretes. Al presumpte assassí se li aplica teràpia d’electroxoc. (…) Bohigas entén la desesperació de Marsé i hi veu ressonàncies en la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda (…) Traduir Marsé al català, segons Bohigas, en part és necessari per arribar a un públic que potser en castellà no el llegiria” Sílvia Marimon a l’Ara — Juan Marsé, indignat i sense filtres: “Les banderes me la bufen”
“Un escriptor que prepara un guió per a un film sobre un presumpte assassí al qual es va practicar psicoteràpia de xoc a l’Espanya dels anys 40. El relat funciona com a metàfora d’un país que “encara no sap com sortir del túnel de la desmemòria”, com ho va definir l’autor.” Carles Geli a El País — Marsé, el novelista ‘bilingüe’
“Si un té la pell fina, millor descartar la lectura. Marsé és d’alta graduació i opina sense embuts, sovint pel broc gros. En lectura en paral·lel, per exemple, Aquesta puta tan distingida comença amb una mena de normes, gairebé aforismes, en què deixa clares les seves filies i fòbies: “Fill adoptiu i d’origen biològic incert”, “Hauria preferit néixer en una altra època, en un altre país, amb ulls blaus i un clotet a la barba”.” David Castillo a El Punt Avui — Marsé, i en català
“Joan Sales havia perseguit Marsé per convèncer-lo de publicar en català en una doble edició. Juan Marsé (…) va acceptar: publicaria primer en català amb Sales i, tot seguit, Carlos Barral l’editaria en castellà. No se sap per què el projecte mai no va arribar a dur-se a terme, però sí que ho ha fet Maria Bohigas anys més tard. Tot i que Marsé va acceptar-ne la traducció en vida, la pandèmia ha endarrerit la data de publicació, quedant així com un homenatge a l’autor poc després de la seva mort.” Carlota Rubio a Núvol — Sobre traduccions del castellà al català (de nou)
Entrevistes
A Maria Bohigas a Vilaweb — Maria Bohigas: ‘Rellegir Marsé des d’un altre lloc, això m’interessa’
A Maria Bohigas a El Nacional via Europa Press — Es publica per primera vegada una versió en català d’una novel·la de Marsé
