Sebastià Juan Arbó

Sebastià Juan Arbó, fill de pares jornalers, es cria a Amposta, on comença a treballar com a meritori. El 1927 puja a Barcelona i s’hi guanya la vida fent de corrector i traductor per a diverses editorials, tot col·laborant en la premsa. S’estrena com a escriptor el 1931 amb L’inútil combat, seguit de Terres de l’Ebre (1932), Notes d’un estudiant que va morir boig (1933) i Camins de nit (1935). Tot i haver treballat per a la Secció de Cultura de la Generalitat, com molts escriptors de l’època, Arbó no és evacuat cap a França el 1939, sinó que es queda a viure al país.

El castellà esdevé llengua de creació per a un autor que viu de la seva ploma, especialment de les biografies (de Cervantes, Pio Baroja, Verdaguer i Oscar Wilde).

El 1947 surt la seva obra mestra, Tino Costa, simultàniament en català i en castellà, i el 1948 guanya el premi Nadal amb la novel·la Sobre las piedras.  La represa del català com a llengua literària produeix Narracions del Delta (1965) i L’espera (1967), publicada al mateix Club dels Novel·listes on edita la versió reelaborada de Tino Costa (1968).