Quan era jove creia, com la majoria de la gent jove, que hauria de morir jove. A dins hi tenia tanta joventut, tant començament, que només podia imaginar un final violent i preciós; jo no estava feta per a la decadència gradual, això ho tenia clar. Ara tinc cent anys i encara soc viva. Potser només en tinc noranta, no ho sé ben bé, però possiblement ja són cent. Excepte el banc que em gestiona el compte, ningú no sap que encara existeixo. Un cop al mes vaig a la finestreta i trec una petita suma. Visc gastant molt poc. Tot i així, cada vegada em fa por que l’empleat de la finestreta em digui que ja no em queden diners. Jo tenia alguns estalvis, però no em puc imaginar que bastin per a tants anys que fa que en visc. Potser cobro una petita pensió d’algú. Però potser només tinc noranta anys o soc encara més jove i tot. El món ja no m’interessa, així que no sé quins temps hi corren. Quan a casa se m’acaba el menjar, surto al carrer a comprar. De vegades hi ha mercat, és on m’agrada més comprar perquè entre tanta gent és on menys crido l’atenció. No em trobo mai coneguts, però no estic segura de si els reconeixeria. Probablement fa molt que són tots morts i jo soc l’única que continua viva. Em meravello que a la meva edat encara pugui caminar tan bé. Portar les provisions fins a casa no m’és cap gran esforç, encara que, com que faig la compra per a dues o tres setmanes, pesen força. Per això de vegades dubto de la meva edat i considero possible que hagi mesurat malament el temps que passo al meu pis.
A casa no tinc cap mirall on poder comptar-me les arrugues i determinar l’edat a partir d’això. Temps enllà, fa cinquanta anys o quaranta o seixanta, era tardor, això ho sé segur, quan vaig decidir no afegir cap més episodi als episodis de la meva vida, els vaig esmicolar tots. Als vespres o als matins, quan em canvio de roba, podria examinar-me l’estat de la pell al cos nu, si no fos que dècades enllà em vaig espatllar la vista expressament.
El meu darrer amant, per culpa de qui em vaig retirar del món quan em va deixar, es va descuidar les ulleres a casa meva. Vaig portar-les durant anys i vaig fusionar els meus ulls sans amb el seu defecte de visió fins a crear una borrositat simbiòtica com a darrera possibilitat de ser a prop d’ell. Quan un dia,mentre m’estava bullint una sopa de pasta amb una mica de pollastre, les ulleres em van caure al terra enrajolat de la cuina i se’ls van trencar els vidres, els meus ulls ja havien desaprès la seva agudesa visual innata, de manera que no vaig trobar a faltar gaire les ulleres. Des d’aleshores són a la tauleta de nit i de vegades, tot i que cada cop menys, me les poso per sentir el que sentia el meu amant quan les portava.
Recordo molt bé el meu amant. Sé quin aspecte tenia quan entrava a casa meva, vacil·lant, amb passes mesurades, com un saltador d’alçada que agafa embranzida i no pot fallar el punt de batuda; puc seguir el rastre de la seva olor com si acabés de sortir d’aquesta habitació; quan és fosc i estic cansada, puc sentir els seus braços envoltant-me l’esquena. Només he oblidat el seu nom i per què em va deixar.
Un dia, era tardor, això ho sé segur, se’n va anar i no va tornar més. És possible que es morís. De vegades crec recordar que fa trenta anys o cinquanta o quaranta va sonar el telèfon i una veu, segurament la veu de la seva dona, em va dir que el meu amant era mort. Abans va dir el seu propi cognom, que també era el d’ell; des d’aleshores l’he oblidat. Però també pot ser que tot això només m’ho imagini. Ja fa massa que m’estic aquí i m’invento històries que puguin explicar per què temps enllà, una nit de tardor que no plovia, va marxar de casa meva, amb presses perquè ja era una mica massa tard per justificar raonablement la seva absència a casa, i després ja no va tornar més.
El vaig esperar. Durant setmanes no vaig gosar sortir de casa per por que ell pogués tornar just en aquell moment i aleshores, com que jo no hi seria, anar-se’n per sempre. De nit posava el telèfon al costat del coixí. Mentre l’esperava només pensava en ell. Reproduïa una vegada i una altra cada moviment, totes les paraules que ell m’havia dit mai, les nostres abraçades nocturnes. Em podia imaginar el meu amant d’una manera tan propera que era capaç de ser feliç durant hores, com si ell hi fos en carn i ossos. Amb el temps em vaig acostumar a esperar inútilment. Si és possible esperar sense confiar que el que esperes es compleixi, això és el que vaig fer jo i, de fet, avui encara espero. L’espera ha esdevingut una cosa natural en mi, i la inutilitat de l’espera ja fa molt que no em dol. No sé quant de temps vaig conèixer el meu amant, si va ser molt o no gaire, però va ser prou per omplir de records quaranta o cinquanta anys, molt de temps.