PRIMERA RECOMANACIÓ DE NADAL. Heus aquí un autor que imagina aventures, peripècies, llegendes i mitologia dels nostres dies. A cada novel·la de Joan-Lluís Lluís hi ha un món que batega i una colla de personatges amb veu pròpia. Des que el vam acollir al Club dels Novel·listes n’hem publicat dues novel·les amb una noia per protagonista (i una traducció!). I amb realitats que s’assemblen a la nostra, però amb variacions que acosten Lluís al món de la fantasia, des de la distopia i l’utopia. Cares de la mateixa moneda:
D’una utopia que camina…
Junil a les terres dels bàrbars és la història d’una adolescent que fuig d’un crim en un poble als afores de l’Imperi romà, al principi de l’era cristiana. S’aventura cap a terres bàrbars amb tres esclaus poc o gens preparats per a la intempèrie.
A mesura que avancen, l’afany de caminar eclipsa la por i s’encomana a d’altres fugitius amb qui topen i que s’afegeixen a aquesta utopia que camina: són gent de tota mena, ara un soldat mutilat, ara una intèrpret esquerpa o un sabater que allibera el seu esclau. Tots segueixen les passes de Junil: l’impuls que els mou ve xifrat en els versos d’un poeta desterrat.
… a la distopia de Prats de Molló
El dia de l’ós és una faula sobre el desig de submissió en una societat que no tolera la dissidència: ¿un novel·la de ciència ficció? No, l’escenari és Prats de Molló, poble tancat al món per la doble protecció de muralles i llegendes antigues. On es tem el retorn d’una bèstia extinta fa segles. On un soldat francès s’allotja a cada casa. I on, en canvi, retorna Bernadette Boher al cap de vuit anys de desterrament.
Se li ha suïcidat la mare i això vol dir que el seu cos serà jutjat i escarnit. Però s’acosta la festa de l’ós, la més esperada de l’any, ocasió de donar curs a instints i mots reprimits. I un neguit s’apodera de Prats de Molló: la bèstia ha tornat al Vallespir. Les llegendes diuen que si passa la nit amb una noia verge, els francesos marxaran.
Bonus track: L’arrencacors
Quina novel·la vols traduir?, vam preguntar a Joan-Lluís Lluís, i ell va respondre: L’arrencacors. Escrita quan Boris Vian tenia trenta-tres anys, L’arrencacors és una obra tardana que revisita la infància des d’una maduresa que ho ha consumit tot. Hi ha una casa ran d’un penya-segat, un jardí ple de plantes que no existeixen enlloc més, un home i una dona que acaben de tenir tressons i aquesta metamorfosi inconcebible que és la maternitat.