Núria Sales

Núria Sales

Vaig néixer el 21 de març de 1933 a Barcelona, filla de Joan Sales i Vallès i Maria Folch i Pi. Dos són els meus records més antics. Devia tenir quatre o cinc  anys, era encara abans de la guerra. La iaia (la meva àvia materna, Maria Pi i Ferrer), més francòfila i més francesa que qui sap qui, prenia de vegades cachous, i una vegada me’n va oferir un: el vaig trobar deliciós. I com que no me’n va tornar a oferir més, jo entrava sigil·losament al seu dormitori —tenia els cachous a la tauleta de nit— i ja podeu podeu imaginar què hi feia. L’altre record més antic és igualment pecaminós. Per salvar-me dels bombardeigs de Barcelona, la meva mare va decidir primer enviar-me a una colònia escolar a Berga (on vaig atrapar penellons i em moria d’enyorament) i després, vist que Berga no em provava, a Sant Pol de Mar. La colònia a Sant Pol era cap a muntanya i tenia el bosc potser a mitja llegua. Perquè ningú tingués la temptació d’aventurar-s’hi, em van dir que estava embruixat… què van dir! Motiu més de fascinació; i així que tothom se’n va anar al llit i dormia, em vaig posar en camí. La casualitat va voler que al meu pare li haguessin donat un permís d’uns dies i que vingués de l’estació de tren, en direcció contrària a la meva, i topéssim. De manera que em vaig quedar sense veure bruixes, ni fades, ni follets.

Abans no m’enviessin a la Berga del fred, dels penellons i l’enyorança, la meva mare va decidir fer-me conèixer Roses, la vila natal dels Pi, i hi vam fer cap. A Roses se li acudí que seria maco travessar la badia en barca, i vet-nos aquí —quan de lluny, en el cel, apareixen uns puntets negres, i els puntets s’atansen i zumzumegen, i aviat ronquen: avions! I no pas avions republicans, no; avions feixistes, com sabria molts anys més tard, probablement mussolinians més que no pas encara hitlerians. La meva mare em va fer “amagar-me” sota el banc de la barca i continuà remant de valent. Els avions prou ens bombardejaren, però les bombes queien al voltant de la barca, fent molta esquitxadissa d’aigua de mar, i res més. Vam tornar a terra sanes i xopes.

Un dels Nadals durant la guerra el vam passar, la meva mare i jo, al front, en aquell període “mort”, d’Aragó, amb el meu pare. En recordo el fred intens, i que un dels soldats em va oferir cigrons del seu ranxo: els primers cigrons que recordo haver tastat. Un altre soldat era escloper en la vida civil i encara conservo els esclops que em va fer. El 1939  vam passar la frontera la meva mare i jo en companyia, entre altres, d’Antonio Machado, ja molt malalt, i de la seva mare. Als sis anys jo no tenia ni idea de qui era Antonio Machado, però m’impactà la imatge d’aquell home que prou veia que estava molt i molt malament amb sa mare velleta agombolant-lo.

Després d’uns mesos a Seta i Tolosa, quan se’ns va reunir el meu pare, que havia travessat la frontera amb la seva companyia per Prats de Molló, vam fer via a la regió parisenca, concretament a Orly, on els meus pares donaven classes a una colònia de nens refugiats espanyols. Vam deixar França per mar en començar-hi la invasió alemanya. Inoblidable el trajecte fins a Casablanca en rigorós silenci i de nit, completament a les fosques per mor dels submarins alemanys. Conservo un record meravellat del llarg trajecte de Casablanca a la República Dominicana, que ens va permetre de veure la Creu del Sud i peixos voladors.

A la República Dominicana els meus pares donaven classes a l’Escola Normal de mestres. Vivíem en un bungalou arran de mar, rosegat de termites però amb petita platja pròpia —amb barrera perquè no hi entressin taurons. La fusta corcadíssima del bungalou a San Pedro de Macorís era pletòrica de vida. Recordo un cop que vaig voler agafar un ou minúscul entre aquelles escletxes: se’m va trencar als dits i en va sortir una sargantaneta, bufoníssima. A San Pedro de Macorís anava a l’escola anglicana, on el director era Mr Breer, cònsol britànic i bisbe anglicà (però vestit de civil), i jo l’única blanca. Tots els blancs locals anaven a col·legis de pago, de monges o frares.

Després d’un parell d’anys a República Dominicana vam passar a Mèxic. Els meus pares hi van llogar una casa d’adobe de planta baixa, porfiriana, a Coyoacan. De la porta-finestra del meu quarto veia els dos famosos volcans de l’altiplà mexicà, el Popocatépetl i l’Ixtatxíhuatl. Al Colegio Madrid, de refugiats espanyols, els professors eren bons i l’ensenyament de bon nivell; però a classe de música ens ensenyaven, entre altres coses, cançons de soldats castellans de l’època de la Guerra dels Segadors. En recordo part de la lletra: De Cataluña vengo  / de servir al Rey, de servir al Rey / Al pasar por el puente / de Santa Clara, de Santa Clara / se me cayó el anillo dentro del agua… Els meus pares em van treure del col·legi i em van posar al Guadalupe Tepeyac School, un col·legi de monges benedictines nord-americanes on no vaig aprendre anglès ni quasiment res, però sí que hi vaig fer dues bones amigues. Una amistat que res no tenia a veure amb el col·legi va ser amb l’Eric Brandes, ex von Brandenburg: tenia cafetals a Guatemala, vivia a Mèxic i hi venia cafè —i jo n’hi comprava, i xerràvem i sobretot discutíem: ell deia que els jueus eren malvats i jo replicava que no era cert. Quan tornava de l’escola, a mitja tarda, solia berenar el pa amb formatge que la meva mare m’havia deixat, tot llegint ajaguda al divan-llit. Un dia que ho feia, alço per atzar els ulls i què veig? Un escorpí negre ben destacat contra el blanc del sostre.

Del nostre retorn a Catalunya el 1948 en recordo el plaer de retrobar tres dels meus avis (l’avi Joanet va morir quan nosaltres érem a l’exili) i de veure’ls prou sovint: dinava, malament, un cop per setmana a ca l’àvia Josefina, que vivia en un quart pis amb la seva filla i el gendre jueu alemany —el tío Jorge, li dèiem encara que parléssim en català—; i dues vegades per setmana, molt rebé, a casa de la iaia, que cuinava admirablement. La seva pròpia mare, filla de pescadors de Roses, no sols cuinava com els àngels, sinó que, per disposar de garotes, s’enfilava per les roques marines, i ni relliscava ni es punxava.

Les dues àvies il·luminaven la meva altrament grisa vida a la Barcelona del 1948-1959. Una de les meves tres amigues barcelonines, l’Anna Maria Bohigas, tenia un germà petit molt curiós i preguntaire. Els primers anys jo no en feia ni cas, ni ell de mi suposo. Però quan l’Oriol va créixer i va deixar de ser un adolescent, va ser una altra història, que culminà en casament i en el naixement de tres fills quan ja vivíem a França. Mentre creixien “en gràcia i en saviesa” jo no tenia ni temps ni esma de fer recerca històrica, però sí de llegir novel·les de suspense i, un parell de vegades per setmana, de berenar amb amigues espanyoles, ara a ca l’una, ara a ca l’altra. La més simpàtica era la Pepita Guha, filla d’un metge de Zamora instal·lat a València, que als 18 o 19 anys se n’havia anat d’au pair a una casa parisenca. Un dels dies de lleure i de voltar, va topar amb un indi de l’Índia, van simpatitzar i pocs anys després es casaven.

Sortir de la Tour Novembre on vivíem a Les Ulis —no era un gratacels, però vint pisos potser sí que els tenia— per anar a passejar al bosc, o als camps de blat que començaven a uns deu minuts a peu de casa, era com canviar de segle o de continent. S’hi veien aloses que ascendien en espiral tot refilant, s’hi veien caçadors vinguts de París en camionetes duent les aus que ells mateixos deixaven anar, mig estabornides, a fi de caçar-les… L’Oriol havia acabat amb honors el postgrau de física nuclear i era chercheur al CNRS, i el convidaven al món sencer: segons sembla, era un investigador francament bo. Existeix un teorema o no sé què dit “de Bohigas”, pronunciat a l’anglesa. A més de ser savi, era bon company i enemic de conxorxes i travetes: una bella persona, si bé geniüt i un xic atrabiliari dins de la família. En fi, és mort, i les seves cendres les vam escampar en un bosquet tocant a Les Ulis, gairebé totes. Ara fa anys que, de recerca, zero zero. Però tampoc tinc ambicions recerquívoles, ni menys encara pròpiament científiques. Visc a la planta baixa de la casa on vivia amb els meus pares, i ni els altres em fan nosa ni crec fer jo nosa a ningú. I vet aquí. Som l’any 2020, avui el 21 de març. Tinc 87 anys i estic bé de salut i d’ànims.