David Ilig

Nascut a Cibrania, que fou un dia del regne de Bohèmia, David Ilig s’exilià amb la seva família a París, on les males companyies del teatre el posaren en contacte amb els escrits dels ídols maleïts de Christophe Honoré, màrtirs d’un esclat de sexe, bellesa i pulsió vital decapitat per la sida i transformat en sàvia introspecció sense concessions: Koltès, Guibert, Lagarce, Collard. I alguns epígons.
La mala bava del geni lingüístic francès i les males arts d’una teixidora descabellada d’artificis literaris el varen fer caure a la xarxa de la langue de bois, la langue de haute voix, la langue d’alcohol, el mecano implacable de Pierre Michon.

I des de llavors la pràctica ocasional del noble art del recanvi de peces, de la substitució de paraules per paraules, de la lampisteria de la sintaxi que reconstrueix els circuits i la circulació dels fluids literaris, el du de tant en tant a enfrontar-se amb esquitxades de sentit imprevistes, amb desaigües que s’enduen molta cosa avall, amb embussos de paraules atapeïdes a l’aigüera que no saben com passar.