“Mestissa” de Maria Campbell — Mm. I

Estimats llegidors,

Només ha calgut un any a Club Editor —i una pandèmia— per escriure-us una carta. Deu ser un dels costums sacrosants d’aquesta casa a la muntanya, com començar les coses pel final. Amb els confinaments hem perdut el contacte vital que teníem amb vosaltres en presentacions i llibreries. Vindran temps millors, però de moment us enviaré unes missives elèctriques, correspondència de lector a lector sobre els llibres que anem traient. La primera tracta de Mestissa de Maria Campbell i porta un títol amb aires de Dostoievski…

 

Els lleus

 

La veu de Maria Campbell és la de qui té una història per transmetre —una història que il·lustra les formes més diverses d’opressió colonial. La pobresa, la prostitució, el nomadisme forçat, les agressions dels homes, la segregació racial o l’addicció a les drogues i l’alcohol són omnipresents en el seu relat. En això, respon directament al que les societats occidentals descriuen com “la cicatriu postcolonial”. Al mateix temps que Campbell és massa blanca per als uns i massa índia per als altres: no és d’enlloc en un món de minories, enmig de la cruïlla.

Mestissa va publicar-se el 1973 amb gran ressò tot i ser la primera obra d’una desconeguda. De les dues mil pàgines que Campbell havia escrit, els editors en van deixar dues-centes. Entre les escollides, es va censurar finalment el capítol en què Campbell explica com va ser violada per un agent de la policia, quan tenia catorze anys. Ha calgut esperar l’edició revisada del 2019 per esmenar aquest “buit”, ara que es reconeixen els abusos sexuals comesos per la policia i l’exèrcit contra els membres de les Primeres Nacions de Canadà.

La veu de Campbell és la de qui té una història per transmetre —una història que vol transcendir l’experiència personal de qui escriu. Perquè Campbell parla d’un poble que és gairebé un record destruït: «La casa on vaig créixer és un munt de runa cobert de bardissa. El pi de davant la finestra a sol ixent s’ha assecat i es parteix; només són com abans els pollancres i el fangar a la banda de darrere.» Només descrivint aquesta casa podia Campbell salvaguardar els mestissos de l’oblit: amb l’exercici de l’escriptura, i acceptant les normes del joc de qui et destrueix.

Els métis són els fills del contacte violent entre els aborígens i els colons europeus. Condemnats a errar per un territori on havien sigut lliures. Desemparats per la llei, que no els reconeixia entre els Pobles Primers, i sense possibilitat de subsistència per mor de la propietat i el “progrés”. No és casual que Campbell comenci el relat amb unes breus notes històriques sobre les rebel·lions indígenes de finals del XIX: és la genealogia d’un poble exterminat sense tacar el mite nord-americà.

Les tradicions métis són de transmissió oral. La seva forma de vida lleu no deixa petja perceptible als nostres ulls. Acostumats a viure sobre la roca viva, ¿quin rastre deixaven els mestissos? Els seus contes, encanteris i mites s’expliquen a la vora del foc, com fa la besàvia cree Cheechum amb la Maria. També li parla de la Rebel·lió de Riel, perquè en realitat ella hi era, és testimoni directe de l’espoli: l’encarnació de la memòria històrica de les Primeres Nacions. Campbell és la néta que esperava per transmetre una herència carregada de la lluita i l’ètica indígena.

Per això Campbell no recorre a la literatura oral, sinó que aboca la seva vida en el paper. Copia l’estratègia dels opressors, de la religió cristiana que li ensenyaven a escola i que tant odiava. Més enllà de la reclamació dels drets a la terra i de la crítica dels successius governs, hi havia la voluntat de resistir-se a l’assimilació per la cultura blanca.

«En aquest context, l’autobiografia de Maria Campbell va convertir-se en un llibre que sintetitzava la lluita i les esperances del poble mestís», diu Marta Marín-Dòmine al postfaci de Mestissa. No és fins que retorna a una casa en ruïnes que Campbell es decideix a explicar la seva història. La narració quasi teatral denota que potser és el primer cop que escriu: és el to necessari per fer-se entendre a totes les cases i barraques. Campbell diu que escriu «perquè sapigueu què és ser mestissa en el nostre país.» Tant o més que per a nosaltres escriu per als seus, per als que durant segles havien habitat aquest món sense deixar petja —fins que la colònia els obliga a escriure. Ells són els lleus. Mestissa es converteix així en una de les obres fundacionals de la literatura indígena, de la mateixa manera que Campbell es transmuta en escriptora i el seu poble errant, en poble. Que aquesta alquímia no sigui l’única manera de no ser esborrats del mapa.

 

La propera missiva, sobre L’estiu circular de Marion Brunet. Signa: Mm.