“Que no oblidés que la pujada més escarpada, i a mercè dels vents, era somriure d’alegria. I que per això era el que menys havia cabut dintre seu: la delicadesa infinita de l’alegria. Perquè quan s’hi entretenia massa i intentava apoderar-se de la seva lleugeríssima vastitud, li venien als ulls llàgrimes de cansament: era feble davant la bellesa del que existia i del que existiria. I no aconseguia, en aquest ensinistrament continu, apoderar-se del primer goig de la vida.”
En una ciutat costanera del Brasil, una dona es prepara per estimar un home. Ell, des d’un estadi més avançat d’aquesta preparació íntima per arribar a l’altre, espera amb la paciència d’una figura tutelar. A ella la devora una secreta impaciència que sigui ell qui trenqui el silenci.
En aquesta llarga espera perquè advingui l’amor, la protagonista fa el camí “més escarpat, més a mercè dels vents” que és oblidar l’ensinistrament humà per aprendre el contacte sensual amb el món. Un aprenentatge, el de viure per l’alegria i el plaer, que sembla que només pugui fer-se sota el signe de l’amor, i que beneeix tot l’univers sensible amb una llum salvatge i dolça.
