En la seva reinterpretació del drama històric, autores com Maggie O’Farrell i Lauren Groff han fet emergir aspectes del passat que sovint passaven per alt. La segona novel·la de Clare Pollard transcorre als salons literaris femenins durant el regnat de Lluís XIV. Sota les rondalles que les précieuses s’explicaven s’hi amaga la crítica del que avui anomenem patriarcat —i una gran força política i moral.
Charles Perrault, l’il·lustre autor que reunirà i publicarà Els contes de la Mare Oca, acaba d’arribar al saló de Madame d’Aulnoy. Som a París a finals del segle XVII i un cenacle de dones intel·lectuals es reuneix per compartir les rondalles que dides i mainaderes els explicaven de petites. Però en contrast amb el Barbablava o la Pell d’ase que tots coneixem, aquestes històries estan impregnades d’una violència i d’una sofisticació narrativa que reflecteixen la seva experiència: matrimonis imposats, abusos, dependència econòmica, por, subordinació. ¿Per què fer-ne contes de fades?
Saben que el rei vigila i reprimeix tota forma d’oposició al seu ordre absolutista. Convé que la història real no es transparenti més del compte en el relat: alguna de les amigues que escolten podria ser una infiltrada de la policia.
