“La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre”, escriu Joan Sales a Incerta glòria. A El vent de la nit se’n mesura l’abast. La mena de pau de després de la guerra és la nit enrarida i malalta de trenta anys de franquisme esbudellada per un supervivent, en Cruells. Ell és l’únic de la seva brigada que ha tornat al país després de la derrota. Guerra, amor i joventut són tres estats d’excepció; la sortida, un terreny d’on sorgeixen monstres. Viure és caminar en la fosca d’un túnel on el temps s’ha estancat, on la humanitat s’ha tornat fantasmal. Però l’esperança de trobar el rastre dels desapareguts no minva, i pot portar-te a buscar la companyia de l’enemic amb qui has compatit la joventut i la guerra. Si resulta que es diu Lamoneda, l’altra cara serà insuportablement estrafeta i l’hauràs d’aguantar mentre visquis –o mentre visqui ell:
“És una mosca gran com un home; s’amaga en aquest forat i brunz sense parar perquè és una mosca però és d’hivern, quan les mosques estan engorronides. Aquesta mosca és una supervivent, l’única, dels milers que el 36 nasqueren de sobte d’ous amagats; cal anar de pressa, cal afanyar-se abans no pongui, pondria milers d’ous, això s’escamparia altra vegada per tota la faç de la terra…”
L’esventrada que Joan Sales perpetra és la d’una obra que s’escriu en l’ull mateix del que s’hi explica. Segons Gonzalo Torné, un prodigi literari, ja que la sordidesa del retrat no impedeix que “el vitalista exuberant floreixi en gairebé totes les pàgines”.
“Ho vaig saber per atzar, a causa de la meva relació amb un petit grup de monges catalanes que sobrevivien mig clandestinament tot esperant que les embarquessin cap a les Antilles; les enviaven ben lluny del país, les nostres pobres monges, a l’Amèrica, a l’Àfrica, a les Filipines. I vet aquí que una d’elles era la seva germana.” Llegiu el primer capítol d’El vent de la nit a Catorze
N’han dit
“‘El vent de la nit és la primera novel·la catalana que planteja la qüestió de la memòria en plena salut del franquisme’, va analitzar Bohigas. L’editora és del parer que si Sales —el seu avi— no la va separar d’Incerta glòria, de la qual representa la ‘coronació’, va ser per no haver de demanar un nou informe de censura que posés en perill la publicació.” Valèria Gaillard a l’Ara Llegim – L’‘Apocalypse now’ català: ‘El vent de la nit’, de Sales
“Si escriure és reviure (i fer-nos reviure), el Joan Sales que escriu El vent de la nit és tan i tan diferent del que escrivia Incerta glòria que no costaria gens de creure que fossin dues persones diferents; si més no, la mateixa persona, abans i després de la catàstrofe o de l’ensulsiada; la mateixa persona després d’haver-ho perdut (gairebé) tot.” Xavier Serrahima a La Llança – ‘El vent de la nit’: El malson que feia impossible la vida
«Si no hubiera sido porque fue “anexionada” a “Incerta glòria”, que ya había superado las tijeras de la censura, “hubiera sido imposible de publicar”. Bohigas cree que “lo que dice a la cara del régimen es enorme. La riqueza, la hondura y el dolor que desprenden las imágenes que teje Sales en esta obra son poderosísimos”. También la ve “de alguna manera como la coronación de ‘Incerta glòria'”, que Sales había centrado en los años de la Guerra Civil y tenía un tono diferente.» Agència EFE a La Vanguardia – Club Editor reedita “El vent de la nit”, la “otra novela” de Joan Sales
