1959: després de tretze anys de cartejar-se, un lingüista i un escriptor exiliats estan a punt de partir peres. Entre Chicago i Mèxic, el fil que els uneix és la llengua: la que es parla i la que s’escriu, sota la dictadura, a la pàtria en què no han deixat de pensar mai. El lingüista és Joan Coromines, que treballa en un monument de l’idioma, l’Onomasticon Cataloniae, el diccionari de tots els topònims del domini lingüístic català. L’escriptor és Joan Sales, que acaba de publicar Incerta glòria. I la poma de la discòrdia és fins on ha d’arribar el català literari per reflectir la realitat del país.
Sales ataca: “L’escriptor digne d’aquest nom se serveix de la llengua, no serveix la llengua; el sàbat s’ha fet per a l’home, no l’home per al sàbat.” Coromines respon: “Aquesta indiferència olímpica que preconitzeu escau solament en una llengua que no estigui combatent en defensa pròpia, i en un país on hi hagi un règim perfecte de monolingüisme. En definitiva això correspondria a la positura d’un escriptor català (insubornablement català, és cert, com ho sou vós) però no catalanista. Per aquest camí no compteu que us segueixi.”
La sang no va arribar al riu, i els dos duelistes van cartejar-se fins a la mort. Per més que avui no ens enfrontem a una dictadura, sinó a la globalització, la seva recerca continua vigent: aquest epistolari és una farga on la llengua es treballa a cops de mall, amb la passió de transmetre-la, l’ambició de bastir-hi grans obres i la consciència que el que hi ha en joc són molt més que unes formes.
N’han dit
«La discussió inacabada i amb ressons d’avui dia, va arribar fins a fer perillar l’estreta relació d’amistat. Però, per als lectors d’avui la civilitat de la batussa dialèctica entre dos contendents que “dubtaven de tot i no tenien dubtes” i mantenien el fil del debat a partir d’una posició de discrepància sistemàtica i de rotunditat en les opinions, com els defineix Bohigas, és un exemple, en temps d’adhesions sentimentals i anatemes sense fonament, provocada per la paradoxal manca de discussió afavorida per les xarxes socials.» Joan Safont a Vilaweb — Joan Sales – Joan Coromines: una amistat filològica feta de col·laboració i discrepància
«La correspondència reflecteix un debat etern, entre una posició més academicista, la de Joan Coromines, filòleg i romanista de referència, i una altra de més moderna i trencadora, la de Joan Sales, autor de la novel·la Incerta glòria i editor, entre d’altres, de Mercè Rodoreda. Recordeu la polèmica dels anys vuitanta sobre el català heavy i el català light? Doncs aquest és, principalment, el rerefons de la qüestió.» Magí Camps a La Vanguardia — Les cartes entre Coromines i Joan Sales mostren la disputa sobre el model de la llengua
«Avui assistim a la crisi de la immersió lingüística i dels mitjans de masses tradicionals. Per més que ja no ens enfrontem a una dictadura sinó a la globalització, la seva recerca del català usual continua vigent.» Lluís Llort al Punt Avui — Coromines i Sales, amb les cartes damunt la taula
«Sales el considera un ‘monstre de la naturalesa’, en un intent d’elogi fallit. Coromines li retreu la tossuderia. Algunes cartes de Sales tenen comentaris a llapis de Coromines, com els de Napoleó a El príncep de Maquiavel. Els podem llegir a les notes a peu de pàgina. Sovint són durs, menyspreadors, arrogants.» Enric Gomà a Núvol — Coromines i Sales, una relació sado-masoquista
«Ara la postura més rígida d’Aramon no la trobem en un lloc com l’Institut d’Estudis Catalans, sinó a les xarxes socials”. Si una figura com la d’Aramon era “un obstacle i alhora un puntal de la llengua” –en paraules de l’editora–, la “intransigència” d’alguns lectors actuals “obstrueix la reflexió seriosa sobre com escriure en català ara”.» Jordi Nopca a Ara Llegim — El combat d’escriure en català: ‘rigidesa’ contra ‘naturalitat’
«De fet, el filòleg i l’escriptor estaven d’acord en què era i què no bona literatura, com havia de ser el treball d’un bon novel·lista o bé la importància del bagatge d’una persona que es vol dedicar a la literatura. Unes posicions que es van anar “confessant” en petites dosis mentre, a la vegada, mostraven unes discrepàncies “sistemàtiques”, que van portar, fins i tot a Coromines, a verbalitzar en un moment concret que haurien de trencar relacions.» Al Nacional — Publiquen un epistolari entre Joan Coromines i Joan Sales sobre la llengua catalana
Entrevistes
Xavier Graset entrevista Josep Ferrer i Joan Pujadas al Més324.
