Si no fos immensa, l’obra de Delbo no tindria el poder de vèncer el rebuig que causa la sola paraula Auschwitz. Ningú desitja anar al cor de l’infern, ni tan sols remuntant les paraules d’un llibre. Cal una poesia molt exacta per transmetre, barrejada amb la imatge més clara de la brutalitat, la calidesa de la mà que t’aguanta. Perquè aquest Auschwitz no té res a veure amb la zona grisa: aquí és l’experiència de la solidaritat que parla, la solidaritat entre dones que fins i tot allà, a Auschwitz i Birkenau i Ravensbrück, tenen cura les unes de les altres. Amb una tendresa tan difícil de concebre com el deliri de violència contra què lluiten. La veu que sents de principi a fi és d’una presència tan viva que t’hi abraces per travessar la plana de la mort fins al final. I quan la veu t’abandona perquè heu sortit, et queda la sensació que allà dins hi has deixat una cosa importantíssima.
Cap de nosaltres tornarà, seguit d’Un coneixement inútil, completen el tríptic Auschwitz i després que Club Editor va encetar amb el volum La mesura dels nostres dies.
“Detinguda pels alemanys el 1942, afusellat el seu marit poc després i deportada el 1943 com a membre de la resistència francesa amb 229 dones més, primer a Auschwitz i després a Ravensbrück, Charlotte Delbo escriu tres llibres en prosa i en vers que, sense allunyar-se en cap moment dels fets que va viure, aconsegueixen que l’art entronqui directament amb la vida i que escriure poesia després sigui un acte de supervivència. Ho aconsegueixen perquè la música crua dels poemes i de la prosa de Delbo és la sonoritat d’una lluita aferrissada per posar-se del costat de la fraternitat. Així de transparent és l’impacte. Així de directe.” Blanca Llum Vidal, al Temps — La trilogia d’Auschwitz
“Una veu que va viure en primera persona l’horror i que també és una excel·lent veu narrativa, de les més agudes i colpidores, gens avesada a l’autocomplaença. “M’agrada reivindicar que no és un simple testimoni, sinó que hi ha una intenció literària. Delbo té una ambició de fer una obra conseqüent amb el que s’està explicant, sobretot després que Theodor Adorno digués que després d’Auschwitz la poesia ja no era possible.” (diu Valèria Gaillard)” Esteve Plantada al Temps – Charlotte Delbo i Émile Zola desperten consciències
“La literatura directa i sòbria de Charlotte Delbo (Vigneux-sud Seine, 1913 – París, 1985) colpeja afilada i alhora poètica. […] Les seves paraules, escrites febrilment mentre es recuperava en un sanatori suís després de l’alliberament del camp, del que aquest dilluns es compleixen 75 anys, no les va voler publicar fins a deixar-les reposar durant dues dècades, perquè no volia que fossin només un testimoni de l’horror (aquesta feina la deixava als periodistes, deia) ni es veiés com una obra «mediocre», sinó que es considerés el seu valor literari.” Anna Abella al Periódico – Jo vaig ser una dona a Auschwitz
“El testimonio de Delbo, publicado en 1965, recoge una larga serie de estampas sobre la vida y la muerte en los campos, que reflejan una voz colectiva en la que se distinguen ciertos rasgos de género, como la solidaridad inherente que emerge entre las desesperadas internas, muchas de las cuales tenían hijos a su cargo.” Álex Vicente al País – Si esto es una mujer: las escritoras que salieron de Auschwitz-Birkenau
“Charlotte Delbo no és una escriptora que només vol deixar el testimoni de l’horror, no és una qüestió de records només, diu ella, sinó de treballar les paraules, perquè no fos una obra menor. Delbo ho va expressar en una entrevista de Jacques Chancel: ‘Un esdeveniment tan extraordinari no pot inspirar obres mediocres. Aquí teniu la meva gran pretensió.’ Per Bohigas, ‘llegir els grans escriptors que han escrit sobre el camp és llegir filòsofs de la nostra època, que saben molt bé com funcionen els grups humans. I ella és una poeta, una gran poeta.’” Montserrat Serra a Vilaweb – Charlotte Delbo o de com resistir un dia dins el camp d’extermini
“El llibre de Delbo conté grans dosis de violència i explica un món horrible en què fins i tot desapareix l’horitzó del temps: el més imprescindible al camp era sobreviure un dia més. Però al costat del retrat de la inhumanitat, Bohigas ressalta la lliçó contínua d’humanitat: l’ajuda entre les internes per evitar que les més febles es deixessin morir, la solidaritat de les dones amb els homes interns, les representacions d’obres de teatre al camp o fins i tot la fascinació per un simple bany al riu o per la visió d’una tulipa.” Gustau Nerín al Nacional – Cap de nosaltres tornarà: Els camps nazis i la literatura testimonial de Delbo
