Estimats llegidors,
Una missiva elèctrica abans no ens tornin a tancar i barrar al cau.
Sobre la novel·la de Marion Brunet L’estiu circular, que no fa ni dos dies que és a llibreries. I amb un lema per a temps pandèmics…
Tot anirà bé
Un amic que ha llegit L’estiu circular diu que és com la sèrie The Wire. Marion Brunet t’ensenya aquest i aquell racó del Migdia francès, se’l coneix pam a pam, vol que sentis la calor —i el ritme llisca en capítols curts que tenen títols com de poema. Poc a poc fa desfilar una corrua de personatges a punt de caure a la trampa que els ha parat la societat, obligats a conviure amb els que tenen un iot esperant-los al port esportiu i la vida solucionada.
És un cercle que mai no es trenca. El Manuel, fill d’exiliats espanyols, no suporta els immigrants amb qui comparteix feina i llocs de vida. La filla, la Céline, es queda prenyada tan joveneta que no té temps de somiar un futur diferent de criar un marrec —com li va passar a la Séverine, la seva mare. El Saïd s’ha comprat un cotxàs, però només gràcies als trapitxesos, i a The Wire saben bé on duen…
Marion Brunet no creu en l’ascensor social que ens havia promès la democràcia. I es permet de tibar les cordes més al límit de la nostra societat per retratar-la. I dic nostra perquè el que dibuixa no està lluny de l’extraradi barceloní, o directament de les terres de ponent, des de Lleida fins a Flix —terres de moros i cristians. Quan acabes L’estiu circular no odies cap dels seus personatges, només et trobes amb un gran problema: i què en faràs, ara, de tot això?
Però sempre hi ha un resquill. No es tracta de prendre’s la ficció com a manual d’ús, sinó d’estar alerta. La Jo, germana de la Céline i gran protagonista d’ulls vaires, s’alça una mica per sobre del cercle viciós. I al cap i a la fi la circularitat té a veure amb una concepció més antiga del temps, regida per la natura i les collites. “Tot anirà bé”, no pot evitar de repetir la Jo, en un impuls de conjuració mentidera, però que no exclou l’esperança.