L’endemà de la plaga, per Yishai Sarid

El cel damunt dels nostres caps, ara mateix, és ben clar, gairebé tant com durant els set dies del Gènesi. Ens agradi o no, per uns moments tornem a ser les criatures humils i manses que se suposava que havíem de ser al començament de tot. Però, així que passi, tornarem a engegar els motors, tornarem a travessar rabent continents i oceans, tornarem a embrutar l’atmosfera.

L’endemà de la plaga serà l’estiu i per fi podrem prendre el cafè a l’aire lliure, al bar de la cantonada, i anar a la platja i gaudir de la llibertat retrobada. Però només per uns moments, perquè la lluita per la vida reprendrà immediatament, amb el neguit de com alimentar la família. Molta gent anirà desesperada buscant feina i es preguntarà què se n’han fet, de tots els impostos que hem pagat al govern, i com és que el govern no ens ajuda a l’hora de la necessitat. Els conspiradors tornaran a conspirar, els especuladors a especular, els que s’arreceren a l’ombra del poder tornaran a beneficiar-se d’aquesta ombra.

Encara que ens permetin sortir de casa, continuarem engabiats, presoners de la por i de l’odi. Els malèfics cartells publicitaris continuaran dominant-nos, els polítics s’aprofitaran de la nostra angoixa per injectar-nos fiblades de racisme com mosquits d’aiguamoll. Nosaltres ens preguntarem què ens manté units, més enllà de l’atàvica por a la calamitat següent.

L’endemà no tirarem els telèfons mòbils a la brossa, hi continuarem enganxats com els junkies a les drogues. La veritat —i ja em perdonareu— és que us vull dir que en els milers de gegabites de xerrameca a les xarxes socials, i en els centenars d’hores idiotitzants a la tele, no hi he trobat ni un bri de la saviesa que conté una sola ratlla d’Albert Camus o de Natalia Ginzburg, o un vers de Dahlia Ravikovitx, la gran poeta israeliana.

Quan tot plegat s’acabi, els nens tornaran a l’escola. Estimats pares, quan els deixeu a la porta, feu el favor de somriure als mestres, digueu-los una paraula amable: fet i fet, són els companys adults del viatge fabulós que fan els vostres fills, no pas simples cangurs malpagats. Els ciutadans adults també tornaran a barrejar-se amb els altres. Digueu-los: Enhorabona, estimats, sense vosaltres el món seria trist i avorrit.

Quan s’acabi la plaga, la mort tornarà a ser un assumpte privat. L’Àngel de la Mort farà la seva tasca rutinària sense que el vegi ningú. Recorrerà a les malalties i als desastres de sempre i desapareixerà dels titulars. Quan vius amb una metgessa d’urgències, com és el meu cas, cada dia sents parlar de la mort. Ella marca la pauta de les nostres vides, les tornades tard al vespre, o les no tornades, les trucades d’emergència els caps de setmana. Hi ha moments d’alegria i de plenitud, quan salves algú de les urpes de la mort, i moments d’amarga frustració quan guanya la mort.

Són gent ferma i endurida, els metges, i no els calen condecoracions. Fan el seu deure, el que van jurar que farien. Bé podem dir-los gràcies.

Dedicat, amb amor, a la Racheli

 

 

© de la fotografia: Nura Nieto.