Història de dues ciutats — Llibre II: capítol vint-i-unè (primera part)

Capítol vint-i-unè — L’eco de les passes

 

na cantonada meravellosa en matèria d’ecos, la cantonada on vivia el Doctor, ja ho hem remarcat. Filant sempre el fil d’or que els lligava, el seu marit i el seu pare i ella mateixa i la seva antiga directora i companya, a una vida de tranquil·la felicitat, la Lucie seia a la casa silenciosa, en aquella cantonada que ressonava pacíficament, parant l’orella a l’eco de petjades d’anys.

Al principi, encara que fos una jove esposa perfectament feliç, hi havia moments que la labor li queia a poc a poc de les mans i els ulls se li entelaven. Perquè els ecos duien un qui-sap-què lleuger, llunyà i quasi inaudible encara, que agitava massa el seu cor. Esperances i dubtes passatgers —esperances d’un amor encara desconegut, dubtes de ser a la terra prou temps per gaudir d’aquella nova delícia— s’empaitaven dins del seu pit. Entre els ecos, aleshores, s’alçava la remor de passes sobre la pròpia tomba, cavada prematurament; i pensant en el marit que estaria tan abatut, i que la ploraria tant, els ulls se li omplien de llàgrimes que queien a devessalls.

Aquella època havia quedat enrere i la petita Lucie jeia a la seva falda. Més endavant, entre els ecos que s’atansaven, vingué el trepig dels seus peus diminuts i el balbuceig de les primeres paraules. Tot i que hi havia ecos més forts, aquells eren els que sempre sentia la jove mare al costat del bressol. Venien, i un riure infantil assolellava la casa ombrívola, i el Diví amic dels infants a qui ella havia confiat les cabòries semblava prendre la seva criatura en braços, com als Evangelis, i ella en sentia una joia sagrada.

Enfeinada sempre filant el fil d’or que els fermava tots junts, teixint la benedicció de la seva feliç influència en la trama de totes aquelles vides vigilant que no predominés enlloc, la Lucie no sentia en l’eco dels anys sinó sons amicals i reconfortants. La petjada del seu marit era forta i pròspera; la del seu pare, ferma i regular. En canvi Miss Pross, amb la brida al coll, despertava els ecos com un cavall de càrrega, a fuetades, rebufant i potejant la terra sota el plàtan del jardí.

Fins i tot quan se sentien sons tristos enmig dels altres, no eren aspres ni cruels. Fins i tot quan la careta cansada d’un nen, nimbada de cabells daurats damunt del coixí, li deia amb somriure radiant: “Estimat papà, estimada mamà, estic trist de deixar-vos i de deixar la meva germana tan maca, però em criden i me n’he d’anar!”, les llàgrimes que li mullaven les galtes no eren totes d’aflicció mentre l’animeta fugia de la seva abraçada materna. Tolereu-los i no impediu que s’acostin a mi, que ells veuen la faç del meu Pare. Oh, Pare, beneïdes paraules!

I així el rumor d’ales d’un àngel es barrejava amb altres ecos no terrenals del tot, perquè tenien aquell alè del Cel. S’hi barrejaven, també, sospirs dels vents que bufaven damunt d’una petita tomba enjardinada, i tots eren audibles per a la Lucie —en un murmuri somort com l’alè d’un mar estival adormit en una platja sorrenca— mentre la petita Lucie, còmicament capficada en l’estudi del matí, o vestint una nina damunt del tamboret de sa mare, xerrotejava en les llengües de les dues ciutats que es barrejaven en la seva vida.

Els ecos rara vegada responien a les passes reals d’en Sydney Carton. Mitja dotzena de vegades l’any, a tot estirar, vindicava el seu privilegi de venir sense haver estat convidat, i passava el vespre assegut entre ells com tantes vegades havia fet en altre temps. Mai no venia més begut del compte. I els ecos murmuraven sobre ell una altra cosa, que els ecos de veritat murmuren de tot temps.

No hi havia home com ell que, havent estimat una dona i havent-la perduda, li conservés un sentiment inalterat després de veure-la convertida en esposa i mare, sense ombra de despit; tanmateix, els fills d’ella li tenien una estranya simpatia —i una instintiva delicadesa de compassió. Quina fines i ocultes sensibilitats entren en joc en tal casos, això cap eco no ho diu; però és així, i així fou en aquest cas. En Carton va ser el primer foraster a qui la petita Lucie allargà els braços rodons, i aquest lloc en el seu afecte es confirmà a mesura que creixia. El nen havia parlat d’ell gairebé a l’instant suprem: “Pobre Carton! Feu-li un petó de part meva!”

Mr Stryver s’obria pas a través de la llei com un gran motor a través d’aigües enterbolides, i arrossegava el seu útil amic com un remolcador arrossega una barca a port. Com la barca que sol estar en dificultat i fa aigües, en Sydney solia estar en el mullader. Però la facilitat i la força del costum, malauradament més acusades en ell que cap sentiment estimulant d’abandó o de vergonya, conformaven la vida que duia; i no es proposà d’emergir de la seva condició de xacal del lleó, ni més ni menys que un xacal de debò no es proposa de convertir-se en lleó. En Stryver era ric; s’havia casat amb una vídua ufanosa amb propietats i tres nois, que no tenien res de brillant excepte el cabell llis dels seus caps de pardal.

Aquells tres senyorets, Mr Stryver, destil·lant per tots els porus condescendència de la més ofensiva, els havia dut a la tranquil·la cantonada de Soho com qui duu tres bens a pasturar, i els havia ofert com a alumnes al marit de la Lucie amb aquest comentari delicat: “Hola, Darnay! Et porto tres llesques de pa amb formatge pel pícnic del teu casament!” El cortès refús de les tres llesques per part d’en Darnay indignà Mr Stryver, però més endavant ho aprofità en l’educació dels senyorets, dient-los que es malfiessin de l’orgull de trinxeraires com aquell preceptor. També tenia el costum d’explicar en to declamatori a Mrs Stryver, per damunt del vas de vi ben ple, les males arts que Mrs Darnay havia fet servir per pescar-lo, i la punta de diamant que ell li havia oposat “per no ser pescat”. Alguns coneguts del King’s Bench que de vegades hi compartien el vi espès i la mentida, l’excusaven d’aquesta sota pretext que se l’havia empassat ell mateix de tant repetir-la  —cosa que, sense cap dubte, afegeix un inexcusable agreujant a un delicte prou greu per merèixer en si la forca en un lloc apartat.

Aquests eren alguns dels ecos que la Lucie, de vegades pensativa, de vegades divertida i riallera, escoltava a la cantonada dels ecos, fins que la nena va fer sis anys. No cal dir com li arribaven al fons del cor les passes de la seva criatureta, i les del seu estimat pare, actiu i en plena possessió dels seus mitjans, i les del seu estimat marit. I el més lleuger dels ecos de la seva llar, unida i dirigida per ella amb economia tan elegant i prudent que proporcionava més abundància que cap dilapidació, era música, per a ella. Hi havia ecos al seu voltant, dolços a les seves orelles, de les moltes vegades que el seu pare li havia dit que ella en prenia encara més cura (si això fos possible) de casada que de soltera, i les moltes vegades que el seu marit li havia dit que, per més que ella feinegés i bregués, no en patia el seu amor per ell ni l’ajut que li prestava, i li preguntava: “Quin és el secret màgic, cor meu, que fa que ho siguis tot per cada un de nosaltres, com si fóssim un de sol, i sense semblar que tinguis pressa o altra feina?”

Però altres ecos, llunyans i amenaçadors, murmurejaven a la cantonada al mateix temps. I era ara, pels volts del sisè aniversari de la petita Lucie, que començaven a tenir un so horrible, com si hi hagués una gran tempesta a França amb un mar horrorosament encrespat.

Una nit de mitjans de juliol del 1789, Mr Lorry tornà tard de Tellson’s i s’assegué a baix, al costat de la Lucie i del seu marit, a la fosca finestra. Era una nit molt calorosa, feréstega, i tots tres recordaren aquell diumenge a la nit que havien vist llampegar des del mateix lloc.
—Ja em pensava —digué Mr Lorry, ajustant-se la perruca— que hauria de passar la nit a Tellson’s. Hem estat tan enfeinats tot el dia que no sabíem per on començar ni cap on tirar. Hi ha tant de malestar, a París, que se’ns abraonen a sobre! Els nostres clients d’allà sembla que no puguin confiar-nos els seus cabals prou de pressa. És com una mania que tenen, d’enviar-los aquí a Anglaterra!
—Això fa mala espina —digué en Darnay.
—Mala espina, diu, estimat Darnay? Prou, però no en sabem la causa. La gent és tan poc entenimentada! Alguns, a Tellson’s, ens fem vells, i no se’ns pot amoïnar amb maldecaps estranys si no és un cas de força major.
—Ja sap —digué en Darnay— com n’és de fosc i amenaçador el cel, ara.
—Ja ho sé, naturalment —reconegué Mr Lorry, intentant convence’s que el seu bon caràcter estava alterat i que grunyia—, però després d’una llarga jornada de tedi estic decidit a ser rondinaire. On és en Manette?
—És aquí! —digué el Doctor, entrant a la peça ombrívola.
—Estic content que sigui a casa; perquè amb aquestes presses i els mals temps, al llarg del dia m’he anat posant nerviós sense motiu. Vostè no surt, confio?
—No; jugaré a backgammon amb vostè, si vol —digué el Doctor.
—No em de gaire de gust, si li he de ser franc. No estic d’humor que em clavi una panadera aquest vespre. Queda te, Lucie? No el veig enlloc.
—Naturalment. Li n’hem guardat.
—Gràcies, estimada. L’angelet està ben segur al llit?
—I dorm com un soc.
—Tot a recer, doncs! No sé per què no hi hauria d’estar, aquí, gràcies a Déu. Però he tingut feina tot el dia i no sóc tan jove com abans! Em serveix el te, amiga meva? Gràcies. Ara vingui i ocupi el seu lloc, fem ròdol i escoltem aquests ecos sobre els quals té la seva teoria personal.
—Una teoria no, són imaginacions.
—Doncs imaginacions, personeta sàvia —digué Mr Lorry tot donant-li copets a la mà—. En són moltes i sorolloses, oi que sí? Escolteu!

I mentre a Londres el petit cercle seia a la finestra a les fosques, en la vida de tothom irrompien passes precipitades, folles, arriscades, unes passes cada vegada més frenètiques i difícils de netejar un cop tacades de roig, allà a Saint-Antoine.
Aquell matí Saint-Antoine era una vasta i obscura marea d’espantaocells amunt i avall, amb claps de sol que il·luminaven el vaivé de caps entremig de fulgors de sabres i baionetes. Un brogit espantós s’elevava de la gola de Saint-Antoine; un bosc de braços nus s’agitava com branques sense escorça al vent d’hivern, tots els dits aferraven l’arma o el succedani d’arma que els havia estat llançat des de les pregoneses. Qui les havia lliurades, d’on venien i com havia començat tot plegat, qui les feia vibrar, tremolar i llampegar per damunt dels caps de la multitud: això cap ull, enmig d’aquella gentada, no ho hauria pogut dir, però el cert és que distribuïen mosquets, cartutxos, pólvora i bales, barres de ferro i pals, ganivets, destrals, piques i qualsevol arma que l’enginy malaurat pogués descobrir o fabricar. Els que no podien armar-se de res més forcejaven fins a fer-se sang als dits per arrencar pedres i maons de les parets. Tot pols i tot cor, a Saint-Antoine, estava enfebrat i acalorat. Tot ésser viu hi tenia vida per poc i embogia, apassionadament disposat a sacrificar-la.

De la mateixa manera que un remolí d’aigües caldes té el seu ull, tot aquest furor s’arremolinava al voltant del celler d’en Defarge, i tota gota humana a la caldera tenia tendència a ser atreta pel vòrtex on en Defarge mateix, negre de pólvora i suor, donava ordres, donava armes, empenyia un home enrere, n’arrossegava un altre cap endavant, en desarmava un per armar-ne un altre, bregava i lluitava al cor del rebombori.