Història de dues ciutats — Llibre II: capítol vint-i-tresè (primera part)

Capítol vint-i-tresè — El foc s’aixeca

 

s produí un canvi en el poble on havia caigut la font i on el peó caminer continuà escarbotant, dels rocs a la carretera, els bocins de pa per apedaçar i mantenir junts la seva pobra ànima ignorant i el seu pobre cos escarransit. La presó a l’espadat no impressionava com en altre temps; hi havia soldats per vigilar-la, però no gaires; hi havia oficials per vigilar els soldats, però cap d’ells sabia de què serien capaços els seus homes, llevat d’això: que probablement no farien el que els era manat.

En totes direccions s’estenia un país arruïnat, on no es collia res més que desolació. Cada fulla verda, cada bri d’herba i espiga de cereal era tan revinclada i pobra com la miserable gent. Tot estava doblegat, abandonat, oprimit i trencat. Vivendes, tanques, animals domèstics, homes, dones, criatures i el sòl que els suportava —tot fet malbé.

Monseigneur (sovint un perfecte cavaller en el tracte personal) era una benedicció per a la nació, donava un to cavalleresc a les coses, era un exemple cortès de vida luxosa i brillant, i molt més; tanmateix, Monseigneur com a classe, d’una o altra manera, havia conduït a això. És estrany que la Creació, designada expressament en favor de Monseigneur, hagués quedat espremuda tan de pressa! Els designis eterns deuen ser curts de vista, segurament! El cas és que així anaven les coses, i tot estava escurat, i la roda del molí girava sense blat per moldre, i Monseigneur començà a fugir de fenomen tan groller i inexplicable.

Però no era aquest el canvi en el poble ni en molts dels pobles semblants. Feia anys i panys que Monseigneur l’oprimia i espremia, sense dignar-se a passar-hi excepte pels plaers de la caça —empaitant-hi la gent que el privava de caçar tant com volia, ja que, per preservar la caça, prohibia correus i multiplicava ermots. No. El canvi consistia en l’aparició d’estranyes cares de baixa casta, més que no en la desaparició dels trets d’alta casta, cisellats, bells i embellidors de Monseigneur.

Perquè, en aquells temps, mentre el peó caminer treballava, solitari, enmig de la pols, sense aturar-se gaire a pensar que pols era ell i a la pols retornaria, capficat generalment pensant en el poc que teia per sopar i quant més menjaria si tingués més menjar —en aquells temps, quan alçava els ulls de la seva feina solitària i guaitava els voltants, veia alguna figura solitària, fet ara freqüent, en altres temps, rar. En acostar-se, el peó caminer discerní, sense sorprendre’s, un home escabellat, d’aspecte quasi bàrbar, alt, amb esclops que semblaven tosc inclús als ulls d’un peó caminer, malcarat, rude, molt morè, enfangat, polsós pel molt caminar, impregnat de la humitat de molts aiguamolls i riberes, esgarrinxat pels esbarzers, tacat de molsa i fulles de dreceres per a través dels boscos.

Aquest home se li aparegué com un fantasma, un migdia de juliol, mentre ell seia en el seu munt de pedres sota un banc, on intentava refugiar-se de la pedregada que queia.

L’home el mirà, mirà el poble a la vall, i el molí, i la presó a l’espadat. Quan ell els hagué identificat com pogué, digué, en un dialecte amb prou feines comprensible:
—Com anem, Jacques?
—Molt bé, Jacques.
—Xoca-la doncs, Jacques!

Estrenyeren mans, i l’home s’assegué a la pila de pedres.
—No has sopat?
—No hi ha res per sopar, ara —digué el peó caminaire, amb cara de fam.
—És la moda, ara —grunyí l’home—, no trobo ningú que sopi enlloc.

Es tragué una pipa ennegrida, l’omplí, l’encengué amb pedrenyal i aspirà fins a la incandescència; aleshores, de cop i volta, l’apartà i hi deixà caure alguna cosa d’entre el seu índex i polze, que flamejà i s’apagà tot fent fum.
—Xoca-la, doncs —ara li tocava dir-ho al peó caminer, després d’haver observat aquelles operacions. Tornaren a donar-se la mà.
—Aquesta nit? —preguntà el caminaire.
—Aquesta nit —digué l’home, duent-se la pipa a la boca.
—On?
—Aquí.

Ell i el caminaire seien en el munt de pedres mirant-se l’un a l’altre en silenci, amb la pedregada que queia damunt d’ells com una càrrega de baionetes minúscules, fins que començà a amainar damunt del poble.
—Ensenya-m’ho! —digué el viatger, acabant-se d’enfilar al turó.
—Mira! —digué el reparador de camins, estenent el dit— Baixes per allà, i travesses el carrer, i deixes enrere la font…
—Al diable tot plegat! —l’interrompé l’altre, donant un cop d’ull al paisatge— Jo no travesso carreres ni deixo fonts enrere. Bé?
—Bé! Unes dues llegües més enllà del cim del turó damunt del poble.
—Bé, quan plegues?
—Quan es pon el sol.
—Em despertaràs, abans d’anar-te’n? He passat dues nits caminant sense dormir. Acabo aquesta pipa i dormiré com un soc. Em despertaràs?
—Entesos.