Capítol vint-i-tresè — El foc s’aixeca
mb retrunyir de cascs, el genet del château i el cavall escumejant travessaren el poble i pujaren els esglaons de pedra al galop, fins a la presó de l’espadat. A la porta, la guàrdia mirava el foc, a certa distància d’un escamot de soldats. “Guàrdia, via fora! El castell crema però encara som a temps de salvar objectes de valor. Via fora, soldats!” Els soldats miraren la guàrdia, que mirava el foc; no donaren cap ordre i contestaren arronsant-se d’espatlles i mossegant-se els llavis: “Que cremi.”
Quan el genet hagué davallat el turó i travessat altra vegada el carrer, el poble estava tot il·luminat. El caminaire i els seus dos-cents cinquanta companys, engrescats amb l’incendi com un sol home, es precipitaven a les cases i encenien espelmes a tot finestró. L’escassetat general va fer que anessin a manllevar-les expeditament a can Gabelle, i trobant-lo massa indecís el caminaire, de costum tan submís a l’autoritat, remarcà que els carruatges també cremaven i els cavalls de posta es podien rostir.
El château va ser abandonat a les flames. Entre el brogit i la ràbia del foc, un alè roent, vingut de dret de les regions infernals, semblava que bufés per enderrocar l’edifici. En els alts i baixos del flameig apareixien les cares de pedra sotmeses a tortura. En caure grans panys de pedra i fustam, la cara amb dues esquerdes al nas s’enfosquí, però tot seguit sorgí del fum com si fos la cara del cruel Marquès que haguessin condemnat a la pira i bregués amb el foc.
El château cremava; els arbres de més a prop, atrapats per les flames, s’eixarreïen; els de més lluny, abrusats per les quatre siluetes ferotges, encerclaven l’edifici il·luminat amb un nou bosc de fum. Plom i ferro bullien al marbre de la font, no quedava gens d’aigua, les caputxes de les torres es fongueren com gel al foc i s’esfondraren en quatre rotunds pous de flames. A les gruixudes muralles s’obrien grans esquerdes i esvorancs com per cristal·lització; voleiaven ocells desorientats i queien al fogueral; a l’Est, a l’Oest, al Nord i al Sud s’allunyaven quatre siluetes ferotges, per camins que la nit cobria com un sudari, guiades pel far que acabaven d’encendre cadascuna cap al seu destí. El poble il·luminat havia pres possessió del sometent i, abolit el campaner legal, repicava d’alegria.
I no només d’això, ja que el poble, embriagat de fam, foc i campanades i recordant que en Gabelle tenia a veure amb lloguers i taxes —encara que darrerament no hagués cobrat sinó taxes modestes i cap lloguer—, frisava per parlar-hi i n’encerclà la casa per comminar-lo a sortir. Monsieur Gabelle, en conseqüència, es tancà i barrà per celebrar consell amb si mateix. El resultat de la conferència va ser que s’enfilés dalt de tot de la casa, darrere les xemeneies, amb el propòsit, si entraven els assetjants (ell era un home del sud esquifit i geniüt), de llançar-se daltabaix i aixafar un home o dos.
La nit devia fer-se-li molt llarga allà dalt, amb el château per foc i candela i els cops a la porta per música, combinats amb crits xirois; sense esmentar que havia tingut la idea de penjar un fanal malastruc davant de la reixa de casa, al punt de la carretera on el poble tenia la maligna intenció de penjar-lo a ell. Quin tràngol, tota una nit d’estiu plantat a la riba del negre oceà, decidit a estimbar-s’hi! Però l’aurora amiga arribà, la cera de les espelmes del poble s’havia fos tota i la gent afortunadament es dispersà —i aquesta vegada Monsieur Gabelle baixà de la teulada en vida.
A cent milles a la rodona i a la claror d’altres focs, aquella nit i altres nits, altres funcionaris tingueren menys sort i el sol ixent els trobà penjats al mig de carrers en altre temps pacífics, on havien nascut i crescut; hi hagué també gent de pobles i ciutats menys afortunada que el peó caminer i els seus companys, gent vençuda i penjada per la guàrdia i els soldats. Però les siluetes ferotges es dirigien cap a l’Est, l’Oest, el Nord i el Sud passés el que passés, i fos qui fos el penjat s’encenien focs. Quina altura havien de tenir les forques per apagar-los, això cap funcionari era capaç de calcular-ho, per matemàtica que hi posés.