Història de dues ciutats — Llibre II: capítol vint-i-quatrè (tercera part)

Capítol vint-i-quatrè — Arrossegat a la Roca Magnètica

 

e debò que el coneix? —digué en Stryver—. És ben de doldre.
—Per què?
—Per què, Mr Darnay? Que no ho ha sentit, el que ha fet aquest home? Mira que preguntar per què, amb els temps que corren…
—Doncs jo ho pregunto.
—I jo li torno a dir, Mr Darnay, que és ben de doldre. Em dol que vostè faci preguntes tan estrambòtiques… Vet aquí un brètol que, infestat per la malícia més sulfurosa i blasfema que s’hagi vist mai, renuncia a les seves propietats a favor de la púrria més vil, una púrria que ha comès assassinats en massa, i vostè em pregunta per què em dol que el conegui un home que instrueix el jovent? Em dol, perquè crec que un pocavergonya així és contagiós. Vet aquí per què.

Per no trair el seu secret, i costant-li molt, en Darnay es reprimí i digué:
—Potser no l’ha comprès, aquest gentleman.
—Comprenc com arraconar-lo a vostè, Mr Darnay —digué el Pinxo Stryver—, i així ho faré. Si aquest senyor és un gentleman, jo no el comprenc. Li ho pot dir, amb els meus compliments. També li pot dir, de part meva, que posats a abandonar els seus béns mundanals i el seu rang a la multitud carnissera, em pregunto com és que no s’hi posa al capdavant. Però no, senyors —digué en Stryver, mirant al seu voltant i fent espetegar els dits—, alguna cosa sé de la natura humana, i us dic que mai trobareu un home així, que es posi a les mans de tan galdosos protégés. No, senyors; sempre els ensenyarà un parell ben net de talons al principi de la batussa, i s’escapolirà.

Amb aquestes paraules i una darrera espetegada de dits, Mr Stryver es dirigí cap a Fleet-street a cops d’espatlla, enmig de l’aprovació general dels oients. Mr Lorry i Charles Darnay es quedaren sols a l’escriptori després de la desbandada general.
—Es farà càrrec de la carta? —digué Mr Lorry—. Sap a qui l’ha de fer arribar?
—Ho sé.
—I es farà càrrec d’explicar-li que suposem que la van enviar aquí pensant-se que sabríem on adreçar-la, i que s’ha quedat un cert temps en aquesta casa?
—Ho faré. Surt d’aquí directament cap a París?
—D’aquí mateix, a les vuit.
—Tornaré per dir-li adéu.

Disgustat amb si mateix, i amb en Stryver i amb tants altres, en Darnay va fer la major part del trajecte dins la quietud de Temple, fins que obrí la carta i la llegí. Deia així:

Presó de l’Abbaye, París
21 de juny 1792

Monsieur ci-devant le Marquis:

Al cap d’un temps llarguíssim de córrer perill de mort a les mans del poble, m’han capturat, de manera indigna i brutal, i m’han fet fer a peu tot el camí fins a París. Camí de turment, però això no és tot: casa meva ha estat destruïda —no en queda pedra sobre pedra.

El crim pel qual m’han empresonat, Monsieur ci-devant le Marquis, i pel qual seré convocat davant del tribunal que em condemnarà a mort (sense la vostra generosa ajuda), és, diuen, el de lesa majestat contra el poble, en tant que he obrat en benefici d’un emigrat. Tant se val que els expliqui que he obrat per ells, i no en contra, d’acord amb les vostres ordres. Tant se val que els expliqui que, abans mateix de confiscar-se les propietats dels emigrats, jo ja havia tramès els impostos que ells van deixar de pagar, i que no he cobrat cap arrendament ni incoat cap procés. Només em saben respondre que he actuat per un emigrat, i que faci el favor de dir-los on para aquest emigrat.

Ai! Caríssim Monsieur ci-devant le Marquis, on para aquest emigrat! Ho crido en somnis: “on para!” Clamo al Cel: és que no vindrà a alliberar-me? Cap resposta. Monsieur ci-devant le Marquis, li envio aquest plany mar enllà, amb l’esperança que arribi a les seves orelles mitjançant la gran banca Tilson, famosa a París!

Per l’amor de Déu, de la justícia, de la generositat, de l’honor del seu noble llinatge, li suplico, Monsieur ci-devant le Marquis, que em socorri i m’alliberi. La meva falta és haver-li sigut fidel. Monsieur ci-devant le Marquis, li suplico que ara em sigui fidel a mi!

Des d’aquesta presó horrenda on cada hora que passa m’acosta més a la destrucció, li envio, Monsieur ci-devant le Marquis, la prova del meu dolorós i infeliç servei.

El seu afligit,
Gabelle.

El disgust latent en l’esperit d’en Darnay reviscolà amb vigor llegint la carta. Els perills que corria un vell i bon servent, l’únic crim del qual era la lleialtat amb ell i amb la seva família, el fitaven d’una manera tan acusadora que, mentre anava i venia per Temple pensant què fer, gairebé amagava la cara dels que passejaven com ell.

Sabia que havia actuat a la lleugera, horroritzat pels actes que coronaven les malvestats i la fama terrible de la vella nissaga, dolgut i suspicaç amb el seu oncle, ple d’aversió pel teixit social que es desfeia davant dels seus ulls sense que intentés salvar-lo com figurava que havia de fer. Sabia, i no era el primer cop que hi pensava, que la renúncia al seu rang per amor a la Lucie havia estat precipitada i incompleta. Sabia que hauria d’haver-la examinat sistemàticament, aquesta renúncia, i que, tot i voler-ho, no ho havia fet.

La felicitat d’aquella llar anglesa que s’havia triat, l’afany d’estar sempre ocupat, la successió de canvis i problemes de l’època, tan precipitada que les fetes d’una setmana aniquilaven els plans inconclusos de l’altra i la que venia ho renovava tot de cap i de nou: sabia que ell havia cedit a la força d’aquelles circumstàncies, no sense angoixa, però tampoc amb contínua ni acumulada resistència. Havia deixat passar el temps esperant que arribés el moment de l’acció, i s’havia frustrat canviant d’opinió fins que el temps s’havia esgotat —i la noblesa es desbandava a tropells per cada carretera i cada camí de França mentre les seves propietats eren confiscades i destruïdes, i els seus noms i llinatges esborrats, i tot això ell ho sabia tan bé com qualsevol de les noves autoritats que haurien pogut denunciar-lo a França.

Però ell no havia oprimit ningú, no havia empresonat ni un sol home; estava tan lluny d’haver escanyat cap pobre que havia renunciat espontàniament als seus drets i s’havia llançat al món, sense protecció ni favors, per guanyar-s’hi el pa i fer-s’hi un lloc on viure. Monsieur Gabelle havia hagut d’ocupar-se del patrimoni empobrit i de mal administrar, amb instruccions escrites de perdonar la gent del poble i donar-los el poc que hi hagués per donar —tot el carbó que els deixessin tenir els aspres creditors a l’hivern i tot el menjar que poguessin estalviar de les collites d’estiu—, i sense cap dubte havia posat tot això per escrit per tal de deixar-ne la prova que ara necessitava.
Això afavorí la resolució desesperada que Charles Darnay començà a fer-se d’anar a París.

Sí. Com al mariner del conte, el vent i les corrents l’havien arrossegat a la zona d’atracció de la Roca Magnètica, i s’hi apropava sense remei. Tots els seus pensaments l’empenyien, cada cop amb més velocitat i constància, cap a aquella terrible atracció. El disgust latent venia del mal govern obrat per mals instruments a la seva terra malaurada, i de no ser-hi el més capaç d’evitar el bany de sang i escoltar el clam de justícia i compassió. Aquest disgust, que l’ofegava i el recriminava, l’havia dut al punt de comparar el seu sentiment del deure amb el dels valents gentlemen d’antany; i aquesta comparació, injuriosa per a ell, li refrescà a l’instant les mofes de Monseigneur, que l’havien sulfurat, i les d’en Stryver, més que res grolleres i vexants, per velles raons. Després d’aquestes se li aparegué la carta d’en Gabelle: el clam d’un pres innocent en perill de mort, per obra de la seva justícia, el seu honor i el seu bon nom.
S’hi havia resolt. Aniria a París.

Sí. La Roca Magnètica exercia la seva atracció, i havia de navegar fins que hi topés. No coneixia roques al mig del pas, amb prou feines entreveia cap perill. La intenció amb què havia obrat, ni que fos de manera incompleta, li presentava els seus actes sota un aspecte que havia de suscitar agraïment i reconeixement a França quan hi anés en persona a exposar-los. Llavors, la visió gloriosa de les seves bones accions, miratge de porpra que tan sovint extravia els esperits més brillants, s’erigia davant seu com una il·lusió, i arribà a veure’s com un dels capitans d’aquella irada Revolució que es desbocava amb espantosa salvatgia.

Anava i venia convençut del que havia de fer, i que ni la Lucie ni el seu pare no havien de saber fins que no hi fos. Estalviaria a la Lucie la pena de la separació; i el pare, sempre reticent a dirigir els pensaments cap a la terra perillosa d’antany, sabria la seva decisió un cop presa, no pas a la balança del dubte. En quina mesura la raresa de la situació era culpa del pare, desficiat a la sola idea de reviure vells records de França, això ni tan sols s’ho volia plantejar. Però era una altra circumstància que influïa en el curs de la seva decisió.

Anava i venia, amb el cap com un timbal, fins que arribà el moment de tornar a Tellson’s i acomiadar-se de Mr Lorry. Així que arribés a París acudiria al seu vell amic, però de moment no havia de dir res de les seves intencions.

Un cotxe amb cavalls de posta s’esperava a la porta del banc, i en Jerry estava preparat i amb les botes posades.
—He lliurat la carta —digué en Charles Darnay a Mr Lorry—. No podria consentir que s’hagués d’encarregar de cap resposta escrita, però potser n’acceptaria una de verbal?
—Prou, i de bon grat —digué Mr Lorry—, si no és perillós.
—No gens. Si bé és per a un presoner a l’Abbaye.
—Com es diu? —preguntà Mr Lorry, carnet de notes a la mà.
—Gabelle.
—Gabelle. I quin és el missatge per al malaurat Gabelle a la presó?
—Senzillament, que ell ha rebut la carta i vindrà.
—Quan?
—Es posarà en camí demà a la nit.
—Cap nom?
—No.

Ajudà Mr Lorry a embolicar-se en abrics i capes i l’acompanyà, de l’atmosfera càlida del vell banc, a la boira de Fleet-street. “Tot el meu afecte a la Lucie, i a la Lucie petita”, digué Mr Lorry a l’hora d’acomiadar-se, “cuidi-les bé mentre no hi sóc”. En Charles Darnay bellugà el cap i, mentre el cotxe s’allunyava, féu un somriure de dubte.

Aquella nit —era el 14 d’agost— vetllà fins tard i escrigué dues cartes fervoroses; una a la Lucie, explicant-li que havia d’anar sens falta a París, i la convicció que tenia de no córrer-hi cap perill personal; l’altra era per al Doctor, confiant-li la Lucie i la seva filla estimada, i expressant-li amb fermesa la mateixa convicció. A tots dos, els escrigué que els escriuria així que arribés, perquè veiessin que tot anava bé.

Va ser dur, el dia que va passar amb ells, vacil·lant davant aquelles vides junyides. Resultà difícil guardar el secret. Però un cop d’ull afectuós a la seva dona, feliç i enfeinada, el decidí encara més a no dir res (n’havia tingut la temptació, de tan estrany que li era fer res sense la seva ajuda discreta) i el dia passà rabent. En vesprejar les abraçà, a ella i a la petita homònima, gairebé tan estimada com l’altra, pretenent que tornava tot seguit i que s’havia d’afanyar perquè l’esperaven a tal hora (prèviament i subreptíciament, havia tret una valisa amb roba) i així emergí a la densa boira i al trànsit del carrer, amb el cor com un pinyol. La força invisible l’atreia ara àvidament, i tot vent i marea l’hi empenyien; confià les dues cartes a un portador de confiança, perquè les lliurés mitja hora abans de mitjanit, i no abans; llogà un cavall per anar a Dover i encetà el viatge. “Per l’amor del Cel, de la justícia, de la generositat, de l’honor del seu noble llinatge!” era el crit del pobre presoner que li permeté trobar forces per deixar enrere els éssers del món que més estimava, i es deixà endur pel corrent que l’arrossegaria fins a la Roca Magnètica.

Aquí acaba el Llibre Segon —i, amb ell, la nostra publicació per entregues de la Història de dues ciutats. La roda de la sínia ja torna a girar amb massa força per deixar-nos el lleure de picar, editar i il·lustrar un fragment de Dickens cada dia. D’ara endavant farem feina com de costum, lluny de la mirada del públic. I el Llibre Tercer sortirà d’una sola peça, amb els altres dos, dins del volum imprès que publicarem per Nadal —amb les caplletres d’Aina Bonet, sens falta.

No podem acabar aquestes paraules sense expressar el nostre sincer agraïment als lectors que ens han fet companyia durant el període comprès entre el 16 de març i el 6 de juny: “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps”, podem dir també nosaltres. Gràcies, llegidors estimats, per la vostra existència.