Història de dues ciutats — Llibre II: capítol vint-i-dosè (primera part)

Capítol vint-i-dosè — El mar, encara encrespat

 

exànime Saint-Antoine només havia conegut una setmana exaltant que amorosís la seva petita ració de pa sec i amarg, tant com pogués, amb albíxeres de fraternals abraçades i felicitacions, mentre Madame Defarge seia com de costum al seu taulell, presidint la parròquia. Madame Defarge no duia cap rosa al cap, ja que la gran germandat dels espies, en el breu espai d’una setmana, s’havia tornat molt reticent a confessar-se amb el seu sant patró. I els fanals que penjaven a través del carrer oscil·laven amb portentosa elasticitat.

Madame Defarge, amb els braços creuats, seia a la llum i l’escalforeta del dia, contemplant el celler i el carrer. A tots dos llocs s’hi veien grups de badocs, esquàlids i miserables, però ara amb una clara consciència del seu poder, encastada en la seva malaurança. La més espellifada i galdosa de les gorres de dormir, al cap d’un desgraciat semblava que insinués: “Jo ja m’ho sé, com n’és de dur suportar aquesta vida per vas amb això al cap; però ho saps tu, que fàcil que resulta destruir la teva vida quan vas amb això al cap?” Cada magre braç nu, abans sense feina, ara tenia aquesta, la de poder pegar. Els dits de les dones fent mitja maldaven per posar en pràctica l’experiència d’estripar. L’aspecte de Saint-Antoine havia canviat; la imatge havia estat repicant durant segles i els últims cops, decisius, n’havien revelat cruament l’expressió.

Madame Defarge seia observant-ho, amb la reservada aprovació que pertoca a qui acabdilla les dones de Saint-Antoine. Una d’elles feia mitjà al seu costat. Rabassuda muller d’un adroguer famèlic amb qui tenia dues criatures, la subalterna de Madame Defarge ja s’havia guanyat el malnom elogiós de la Venjança.
—Atenció! —cridà la Venjança—. Escolteu! Qui hi ha?

Com si de cop i volta s’hagués encès una metxa de pólvora que anés del límit més llunyà del barri a la porta del celler, un murmuri es propagà a tota velocitat.
—És en Defarge —digué Madame—. Silenci, patriotes!

En Defarge arribà sense alè, es tragué la gorra vermella i mirà al seu voltant. “Escolteu tots!” digué Madame de nou. “Escolteu-lo!” En Defarge s’estava dret, esbufegant, contra un fons d’ulls vívids i boques badades que s’havia constituït de portes enfora; tots els que eren a dintre es posaren drets.
—Digues, marit meu. Què passa?
—Notícies de l’altre món!
—Què vols dir? —cridà Madame despectivament—. L’altre món?
—¿El recordeu tots, el vell Foulon que deia als afamats “mengeu herbes!” i que en morir se n’anà a l’Infern?
—Sí, el recordem tots! —s’esgargamellaren.
—Les notícies són d’ell. Es troba entre nosaltres!
—Entre nosaltres! —s’esgargamellaren—. Mort?
—No pas! Ens tenia tanta por, i amb raó, que va organitzar un gran funeral per fer veure que era mort. Però l’han trobat, ben viu, amagat al camp, i l’han dut aquí. L’acabo de veure quan el duien pres a l’Hôtel de Ville. He dit que tenia raó. Què us en sembla, feia bé de tenir por?

El desgraciat vell pecador de més de setanta anys, suposant que hagués sentit el crit de resposta, prou se n’hauria convençut, al fons del cor.

Seguí un moment de silenci profund. En Defarge i la seva dona es miraven sense parpellejar. La Venjança s’ajupí, i sentiren tamborinar el timbal sota el taulell en empènyer-lo ella amb el peu.
—Patriotes! —exclamà en Defarge amb veu decidida—. Esteu a punt?

Instantàniament el coltell de Madame Defarge aparegué a la seva cintura, el tambor retrunyí pels carrers com si tambor i timbaler haguessin aparegut per art de màgia, i la Venjança, fent xiscles terrorífics amb els braços alçats com totes les Fúries juntes, corria de casa en casa, mobilitzant les dones.

Els homes eren terribles, una ira assedegada de sang els feia mirar per les finestres, arrambar tants seguidors que podien i precipitar-se als carrers; però les dones gelaven la sang dels més braus. Les ocupacions domèstiques que els permetés la seva gran pobresa, els fillets, els vells i malalts de la família que jeien per terra despullats i famèlics, els abandonaven tot d’una i sortien corrents amb els cabells desfets, excitant-se l’una a l’altra i a si mateixes, fins a la follia, amb crits i accions salvatges. Han pres el mala bèstia d’en Foulon, germana! Han pres el vell Foulon, mare! Foulon el descregut, entre reixes, filla! Sortia aleshores una vintena de dones més, picant-se el pit, arrencant-se els cabells i xisclant, en Foulon és viu! En Foulon que deia a la gent que es moria de gana: mengeu herba! En Foulon que deia al meu pare quan no em quedava pa per donar-li, menja herba! En Foulon que deia al meu fillet, mama herba! quan la fam estroncava aquests pits… Oh, Mare de Déu, aquest Foulon! Déu del Cel, els nostres sofriments! Escolteu-me, fillet mort i pare esquàlid: juro de genollons en aquestes pedres que us venjaré! Marits i germanes, i jovenalla, porteu-nos la sang d’en Foulon! Porteu-nos el cap d’en Foulon! Porteu-nos el cor d’en Foulon! Porteu-nos el cadàver i l’ànima d’en Foulon! Feu-ne trossos i enterreu-los i que hi creixi herba! Amb xiscles com aquests, moltes dones, frenètiques, anaven i venien, buscant brega i pegant les pròpies companyes fins a caure en apassionat desmai, salvades pels homes de morir esclafades pel trepig.