Capítol vint-i-dosè — El mar, encara encrespat
ot i això, no es perdé ni un instant, ni un de sol! Aquest Foulon era a l’Hôtel de Ville i podia escampar la boira. Mai dels mais, mentre Saint-Antoine recordés sofriments, insults i ofenses! Homes i dones sortien armats del barri i n’arrossegaven les últimes escorrialles amb una força de succió tal que, en un quart d’hora, al cor de Saint-Antoine no hi quedava criatura vivent, fora d’algun vell xaruc i criatures de pit.
No. En aquells moments atapeïen la Sala del Registre on es trobava el vell i desbordaven cap enfora i als carrers adjacents. Els Defarges marit i muller, la Venjança i en Jacques Tres eren a primera fila, no gaire lluny del malvat.
—Mireu! —cridà Madame assenyalant-lo amb el coltell—. Mireu-lo, el cabró lligat amb cordes! I el grapat d’herba a l’esquena, que bo! Ha, ha! Boníssim! Apa, que se la mengi! —Madame es posà el coltell sota l’aixella i aplaudí, com al teatre.
La gent que tenia a l’esquena explicà el motiu de la seva alegria als que venien després, i aquests als següents, i els següents als de més enllà, i els carrers dels voltants retrunyien amb els aplaudiments. De manera similar, durant el parell d’hores que estigueren disputant i passant pel sedàs quarterades de paraules, les freqüents exclamacions d’impaciència de Madame Defarge foren adoptades, amb fantàstica celeritat, pels de més lluny; i això tant més de pressa com uns quants homes, coneguts seus i endimoniadament àgils, s’havien enfilat a les parets de l’edifici i miraven per les finestres, des d’on feien de telègraf entre ella i la multitud.
Una estona més i el sol ja era prou alt per emetre algun raig, com d’esperança o de protecció, que acaricià el cap del vell presoner. El favor era excessiu; en un instant, la barrera de pols i runa que havia anat aguantant s’esfondrà en sec, deixant-lo a la mercè de Saint-Antoine.
Se n’assabentaren tot seguit fins als últims confins de la multitud. En Defarge no hagué de saltar sinó una barrera i una taula per donar al malaurat una abraçada mortal, Madame Defarge l’havia seguit i tibava una de les cordes que el lligaven —la Venjança i en Jacques Tres encara no se’ls havien sumat, els homes a la finestra encara no havien envaït la sala com ocells de presa baixats de les altes perxes— quan s’elevà un crit que s’escampà per tota la ciutat: “Traieu-lo! Dueu-lo al fanal!”
Ara a terra, ara enlaire i altra vegada de cap als esglaons, ara de genolls i ara dret i ara d’esquena, arrossegat, colpejat, asfixiat pels grapats d’herba i de palla que centenars de mans li llançaven a la cara, esqueixat i ple de blaus, panteixant i sagnant, però sense deixar mai de suplicar clemència; ara amb l’energia desesperada d’un moribund en veure que la gent s’apartava de tant donar-se empentes, ara fet un tronc arrossegat per un bosc de cames, va ser dut a la cantonada del carrer de més a prop i allà Madame Defarge el deixà anar —com un gat deixa anar un ratolí— i el repassà amb circumspecció i en silenci mentre la gent es preparava i ell els adreçava súpliques. Les dones tibaven la corda amb passió tota l’estona, els homes cridaven que el pengessin amb herba a la boca. Una vegada, quan més amunt era, la corda es trencà i l’atraparen xisclant; dues vegades, quan més amunt era, la corda es trencà i l’atraparen xisclant; finalment, la corda en tingué pietat i el sostingué, i el seu cap es trobà aviat dalt d’una pica, amb prou herba a la boca perquè tot Saint-Antoine la veiés i ballés al seu voltant.
Amb això no acabà la mala feina del dia, perquè la mala sang de Saint-Antoine cridava i ballava tant que arrencà el bull altra vegada en saber, quan fosquejava, que el gendre de l’executat, un altre dels enemics del poble i dels que l’insultaven, arribava a París escoltat per una guàrdia de cinc-cents homes, comptant només la cavalleria. Saint-Antoine n’escrigué els crims en fulls incendiaris, s’apoderà d’ell —l’hauria arrencat a l’exèrcit mateix perquè fes companyia a en Foulon—, clavà el seu cap i el seu cor dalt de piques i s’endugué les tres preses del dia, com una processó de llops, pels carrers.
Fins a negra nit, homes i dones no tornaren a les criatures ploroses i sense pa. Aleshores els forns més miserables van ser assetjats per llargues cues que esperaven amb paciència el mal pa, i mentre esperaven amb el ventre buit i neulit, mataven el temps abraçant-se els uns als altres o fent focs migrats al carrer, on els veïns cuinaven en comú i es posaven a sopar a l’entrada de les cases.
Sopars migrats foren aquells, insuficients i magres, sense màcula de carn ni de cap altre condiment per al mal pa. Però la camaraderia humana insuflava algun aliment a les viandes amb consistència de pedra, i en treia alguna guspira d’alegria. Pares i mares que en tenien més que no els pertocava, dels mals del dia, jugaven gentilment amb les magres criatures; i els amants, en aquell món que els voltava i els esperava, s’estimaven i tenien esperances.
Era gairebé el matí quan el celler dels Defarge acomiadà l’últim grapat de clients i Monsieur Defarge digué a Madame la seva muller, amb veu tenebrosa, tot tancant i barrant el portal:
—Per fi ha passat, cor meu!
—I bé —replicà Madame—, gairebé!
Saint-Antoine dormia, els Defarge dormien: inclús la Venjança dormia amb el seu famèlic adroguer, i el tambor reposava. La del tambor era l’única veu a Saint-Antoine que no havien alterat la sang i els afanys. La Venjança, com a custòdia del tambor, podria haver-lo despertat per treure’n el mateix discurs que abans de caure la Bastilla o de ser pres el vell Foulon; no així les aspres veus dels homes i dones del cor de Saint-Antoine.