Capítol tretzè — El pretendent indelicat
i en Sydney Carton brillava en algun lloc, no era, certament, a casa del Doctor Manette. Hi havia anat sovint, al llarg de tot un any, i sempre havia estat el mateix visitant mal llunat i morós. Quan es dignava a enraonar, enraonava bé; però el núvol del tant-se-me’n-dóna-tot el cobria amb la seva obscuritat total, rarament travessat per la llum que duia a dins.
I tanmateix, ja es preocupava, ja, dels carrers al voltant de la casa, i de les pedres inanimades que en cobrien la calçada. Més d’una nit hi vagarejà, dissortat i erràtic, quan el vi no li havia produït efímera alegria; més d’una alba sinistra sorprengué la seva silueta solitària ressagant-s’hi, fins que els primers raigs de sol feien esclatar ocultes belleses dalt de fletxes d’esglésies i edificis sumptuosos, a l’hora en què la quietud matinal li feia aflorar a la memòria coses bones, oblidades i perdudes per sempre. Darrerament el llit del Temple, d’ús escàs, l’havia vist menys que mai; i sovint, quan s’hi ajeia uns minuts, es llevava de nou, i rodava pel veïnat.
Un dia d’agost, quan Mr Stryver (després d’haver notificat al seu xacal que “s’ho havia pensat millor, allò de casar-se”) escampà la boira al Devonshire amb la seva delicadesa, i quan la vista i la fragància de les flors als carrers de la City duien miques de bondat als més brètols, de salut als més malalts i de joventut als més vells, els peus d’en Sydney encara trepitjaven aquelles pedres. Aquells peus indecisos i sense esma passaven a animar-se, moguts per una intenció, i en la realització d’aquesta el dugueren a la porta del Doctor.
El feren pujar i trobà la Lucie fent labor, sola. Ella no s’havia sentit mai còmoda prop d’ell, i el va fer seure amb una mica de tibantor prop de la taula. Però, en mirar-li la cara durant l’intercanvi de les primeres banalitats, hi observà un canvi.
—Que es troba malament, Mr Carton?
—No. Però la vida que duc, Miss Manette, no em prova. Què en pot sortir de bo, dels excessos?
—No valdria més (perdoni’m, ja tenia la pregunta a la punta de la llengua) dur millor vida?
—Déu sap que és una vergonya!
—Per què no en canvia, doncs?
Mirant-se’l gentilment, ella se sorprengué i s’entristí de les llàgrimes als seus ulls. També hi havia llàgrimes a la veu quan contestà:
—Ara és massa tard. Mai no seré millor. Cauré cada vegada més baix, i seré pitjor.
Reclinà un colze a la taula i es cobrí els ulls amb la mà. La taula tremolava en el silenci. Ella no l’havia vist mai amansit, i es pertorbà. Ell se n’adonà sense haver de mirar-la i digué:
—Perdoni’m, Miss Manette. Em destaroto abans de dir-li el que li vull dir. Em permet que li ho digui?
—Si això li fa algun bé, Mr Carton, si així se sent millor, n’estaré encantada!
—Que Déu la beneeixi per tan dolça compassió!
Es descobrí la cara al cap d’una mica i parlà assossegadament.
—No tingui por d’escoltar-me. No s’espanti de res del que diré. Jo sóc com algú que hagués mort jove. Tota la meva vida hauria pogut ser.
—No, Mr Carton. Estic segura que la millor part de la seva vida encara pot venir. Estic segura que vostè podria ser molt més digne de si mateix.
—Així fos, Miss Manette! I per més que ho sàpiga millor que vostè, per bé que ho sàpiga en el misteri del meu pobre cor, mai no oblidaré les seves paraules!
Ella estava pàl·lida i tremolosa. Ell acudí a socórrer-la amb una desesperació de si mateix que convertia el diàleg en cosa no comparable a cap altra.
—Si hagués estat possible, Miss Manette, que vostè respongués a l’amor de l’home que té al davant (un desastre, un inútil dissipat i begut, com vostè sap), la felicitat no hauria pogut fer-me oblidar que vostè no en trauria sinó desgràcia i penediment, calamitats i caiguda. Sé molt bé que vostè no em pot estimar, i no ho demano; estic agraït que no pugui ser així.
—Si no és així, no puc salvar-lo, Mr Carton? No puc ajudar-lo (perdoni’m altra vegada!) a trobar un camí millor? No puc de cap manera correspondre a la seva confidència? Sé que ho és, una confidència —digué amb modèstia, després de vacil·lar un instant i plorant de valent—, estic segura que no ho diria a ningú més. No puc transformar-ho pel bé de vostè, Mr Carton?
Ell bellugà el cap.
—No pot. No, Miss Manette, no pot. Si vostè m’escolta una miqueta més, haurà fet tot el que pot per mi. Voldria que sabés que ha estat l’últim somni de la meva ànima. Degradat com estic, no n’he estat tant que veure-la amb el seu pare no ressuscités records que creia morts. Des que la conec, m’han torturat remordiments que em pensava que no tornarien mai i m’han murmurat antigues veus que m’impulsen cap amunt, i que jo creia apagades per sempre. M’han vingut vagues idees d’esforçar-me de nou, començar de bell nou, alliberar-me de la mandra i la sensualitat, reanimar les brases. Un somni, un gran somni que acaba en no res i deixa l’home adormit allà on jeia; però volia que sabés que me l’ha inspirat vostè.
—No en quedarà res? Oh, Mr Carton, pensi-hi de nou! Triï de nou!
—No, Miss Manette, tota l’estona he sabut que no en sóc digne. I tanmateix he tingut la feblesa, i la tinc, de voler que vostè sàpiga que, de cop i volta, magistralment, vostè m’abrandà i convertí el munt de cendres en foc —un foc, però, inseparable de mi, d’una naturalesa que no atia res, que no encén, no serveix de res i crema en va.
—Jo que he tingut la desgràcia, Mr Carton, d’haver-lo fet més desgraciat que no era abans de coneixe’ns…
—No digui això, Miss Manette, perquè si alguna cosa em podia salvar era vostè. No serà pas la causa que em torni pitjor.
—Ja que la disposició mental que descriu és atribuïble a alguna influència meva (això és el que vull dir, si em puc expressar així), no puc ser-li de cap ajuda en absolut? No puc fer-li cap bé?
—El més gran bé que em pugui ocórrer, Miss Manette, he vingut aquí a acomplir-lo. Deixi’m conservar fins al final la il·lusió d’haver-li obert el cor a darrera hora de la meva vida malastruga, i de conservar dins meu alguna cosa de què valia la pena doldre’s i tenir compassió.
—I que jo vaig insistir una i altra vegada a fer-li veure, de tot cor, amb fervor, que és capaç de coses millors, Mr Carton!
—No hi insisteixi, Miss Manette. M’he posat a prova i sé de què parlo. L’estic alterant; cuito a acabar. Em permetrà que cregui, pensant en aquest dia, que l’última confidència de la meva vida l’he colgada en un pit innocent i pur, i que s’hi quedarà tota sola, sense ser compartida amb ningú?
—Si això el consola, sí.
—Ni tan sols amb qui més hagi estimat?
—Mr Carton —contestà ella després d’una pausa neguitosa—, el secret li pertany, no a mi; i prometo respectar-lo.
—Gràcies. I que Déu la beneeixi sempre!
Dugué la mà d’ella als seus llavis i es dirigí cap a la porta.
—No temi, Miss Manette, que mai reprengui aquesta conversa ni que fos per al·lusió. No m’hi referiré mai més. Quan em mori, el secret no estarà més ben guardat que ara. A l’hora de la meva mort consideraré sagrat aquest únic bon record (i li ho agrairé i la beneiré per això): que la meva última confessió la hi vaig fer a vostè, i que el meu nom, i les meves faltes i desgràcies, estan guardats gentilment dins del seu cor. Que, en altres coses, sigui lleuger i feliç!
Era tan diferent del que deixà veure mai, i era tan trist pensar en tot el que havia malgastat, i com havia anat cap avall i s’havia pervertit, que Lucie Manette el plorà desconsoladament, mentre ell li tornava la mirada.
—Ànim! —digué—, no mereixo aquesta pena, Miss Manette. Dintre d’una hora o dues, i amb els companys i hàbits indignes que critico tot sucumbint-hi, seré més indigne d’aquestes llàgrimes que qualsevol desgraciat dels que s’arrosseguen pels carrers. Ànims! Però en el meu interior seré sempre, per a vostè, com sóc ara, encara que aparentment sigui com m’havia vist abans. La penúltima cosa que li suplico, és que ho cregui.
—Ho creuré, Mr Carton.
—L’última súplica és aquesta; i amb ella l’alliberaré d’un visitant amb qui ja sé que vostè no té res en comú, i de qui el separa un espai insalvable. Era inútil dir-ho, ja ho sé, però m’ha sortit del fons de l’ànima. Per vostè, i pels que li són cars, jo faria el que fos. Si el meu destí fos d’aquella mena superior que admet sacrificis, jo em sacrificaria per vostè i els seus. Intenti recordar-me, en moments de calma, com a ardentment sincer en aquesta qüestió. Vindrà el moment, i no trigarà gaire, en què es formaran nous lligams entorn de vostè; lligams que la lligaran encara amb més força i tendresa a la llar que il·lumina, els més estimats i beneïts dels lligams. Oh, Miss Manette, quan la còpia en petit d’un pare afortunat alci els ulls cap a vostè, quan vostè vegi la pròpia i esplendorosa bellesa rebrotar i créixer als seus peus, pensi de tant en tant que hi ha un home que donaria la vida per guardar una vida que vostè estimi al seu costat.
Digué “Adéu”, digué un últim “Déu la beneeixi”, i la deixà.