Història de dues ciutats — Llibre II: capítol onzè

Capítol onzè — Un quadre dístic

 

ydney —digué Mr Stryver, aquella mateixa nit, al seu xacal—, prepara’m un altre bol de ponx; t’he de dir una cosa.
En Sydney havia treballat a marxes forçades aquella nit, i la d’abans, i la d’abans de la d’abans, i moltes nits una rere l’altra, fent gran neteja entre els papers de Mr Stryver abans no comencessin les vacances d’estiu. Finalment tot quedà endreçat, els deutes d’en Stryver feien una bonica pila; tot estava desembarassat fins que vingués el mes de novembre, amb les seves boires atmosfèriques i les seves boires legals, i dugués gra al molí de nou.

En Sydney no estava ni més animat ni menys begut amb tanta animació. Havia calgut molta tovallola xopa suplementària perquè passés la nit; quantitats proporcionalment suplementàries de vi havien precedit les tovalloles; i estava molt atrotinat quan es tragué el turbant i el llançà a la palangana on feia sis hores que l’immergia de tant en tant.
—Estàs preparant l’altre bol de ponx? —preguntà en Stryver el Majestuós, amb les mans a la faixa, donant un cop d’ull des del sofà on jeia panxa amunt.
—Sí.
—Escolta doncs! Et diré una cosa que més aviat et sorprendrà, i potser et farà pensar que no sóc tan llest com sols creure que sóc. Em penso casar.
—Tu?
—Sí. I no pas per diners. Què me’n dius?
—No sé què dir. Qui és ella?
—Imagina.
—La conec?
—Imagina.
—No penso imaginar res, a les cinc de la matinada, amb una compota de cervell que em bull al cap. Si vols que imagini, m’has de convidar a sopar.
—Bé, bé, t’ho diré —replicà en Stryver tot incorporant-se per seure—. Sydney, poques esperances tinc de fer-me entendre, perquè ets un gos insensible.
—I tu —replicà en Sydney, atrafegat preparant el ponx—, ets un esperit sensible i poètic.
—Va! —replicà en Stryver, rient, amb fatuïtat—, encara que no pretengui ser una ànima romàntica (no m’hi faig il·lusions), més sentimental que tu sí que ho sóc.
—Més afortunat, vols dir.
—No ho vull dir. Vull dir que sóc un homes més… més…
—Digues més galant, posats a fer —digué en Carton.
—Bé! Diré més galant. Vull dir que sóc un home —digué en Stryver inflant el pit i decantant-se cap a l’amic que li preparava el ponx—¸que es preocupa més de ser agradable, que s’hi esmerça més, que sap millor com ser agradable en companyia femenina, que no pas tu.
—Continua —digué en Sydney Carton.
—No, abans de continuar —digué en Stryver agitant el cap provocador— t’ho explicaré. Has estat a casa del Doctor Manette tan sovint com jo o més. I bé, m’avergonyia veure-t’hi tan desmenjat! Et comportaves d’aquella manera sorruda i silenciosa i com de gos apallissat que m’avergonyia, valga’m Déu, t’ho juro, Sydney, m’avergonyia de tu!
—Ha d’anar molt bé per algú que treballa als tribunals com tu, avergonyir-se d’alguna cosa —replicà en Sydney—. M’hauries d’estar molt agraït.
—Així no te’n sortiràs —s’hi afegí en Stryver—. No, Sydney, el meu deure és dir-te —i t’ho dic a la cara per fer-ho bé— que ets un home endimoniadament mal encaixat en aquesta societat. Ets un antipàtic.

En Sydney begué un glop del ponx que havia fet, i rigué.
—Mira’m! —digué en Stryver, redreçant-se—, tinc menys necessitat que tu de fer-me simpàtic, ja que tinc més independència. Per què ho faig?
—Encara no t’he vist fer-ho mai—remugà en Carton.
—Ho faig per política; ho faig per principi. I mira’m! Me’n surto.
—No te’n surts pel que fa als teus projectes matrimonials —contestà en Carton com si res—, m’agradaria que no t’allunyessis del tema. Pel que fa a mi… no entendràs mai que sóc incorregible?

Va fer la pregunta amb cert sarcasme.
—No tens per què ser incorregible —va ser la resposta del seu amic, feta en to poc amè.
—No tinc per què existir, en absolut, que jo sàpiga —digué en Sydney Carton—. Qui és ella?
—I bé, que el nom que jo digui no et faci sentir incòmode, Sydney —digué Mr Stryver, preparant-lo amb ostentosa cordialitat a la revelació—, ja sé que no penses la meitat del que dius; i si ho pensessis, tampoc tindria cap importància. Faig aquests preàmbuls perquè una vegada et vas referir a ella davant meu en termes ofensius.
—De veritat?
—Certament; i aquí mateix.

Sydney Carton mirà el seu ponx i mirà el seu complaent amic, begué el ponx i tornà a mirar el complaent amic.
—Et vas referir a ella com a una nina de cabells daurats. La damisel·la en qüestió és Miss Manette. Per poc que fossis algú amb certa delicadesa de sentiments en aquestes coses, Sydney, m’hauria ofès una mica que la designessis així; però no ho ets. Aquest sentiment et manca totalment; i per tant no m’amoïna més del que m’amoïnaria una opinió meva sobre pintura, vist que no tinc ull pictòric, o sobre una peça de música, vist que no tinc orella per a la música.

En Sydney Carton bevia el ponx a gran velocitat; el bevia a grans glopades, tot mirant el seu amic.
—Ara ja ho saps tot, Syd —digué Mr Stryver—. No m’importa la riquesa: ella és encantadora, i he decidit fer el que em vingui de gust: crec que m’ho puc permetre, de fer el que em vingui de gust. En mi, ella trobarà un home ja força benestant, que ho serà més, i un home de certa distinció: des del seu punt de vista sóc un bon partit, però ella el mereix, un bon partit. Et sorprèn?

En Carton, que bevia ponx, replicà:
—Per què m’hauria de sorprendre?
—Ho aproves?

En Carton, continuant bevent el ponx, replicà:
—Per què no hauria d’aprovar-ho?
—Bé! —digué el seu amic Stryver—, t’ho prens millor del que em pensava, i ets menys interessat (pel meu compte) del que creia que series; si bé prou saps, a aquestes altures, que el teu antic company és home de voluntat molt ferma. Sí, Sydney, ja en tinc prou d’aquesta mena de vida i de no tenir-ne cap altra en perspectiva. Penso que és ben agradable que un home tingui una llar on anar quan li vingui de gust (i quan no li vingui de gust, que no hi vagi), i m’adono que Miss Manette es mourà bé en qualsevol posició social, i em farà sempre honor. Així és que m’he decidit. I ara, Sydney, amic meu, vull dir-te quatre paraules sobre els teus prospectes. Vas per mal camí, saps, vas, de veritat, per mal camí. No saps el valor del diner, malvius, faràs un pet com una gla un d’aquests dies, seràs pobre i malalt; hauries de pensar en una infermera.

L’aire de superioritat amb que ho digué feia que semblés el doble de gros, i quatre vegades més ofensiu.
—Ara, deixa que et recomani —continuà en Stryver— que hi pensis de veritat. Jo hi he pensat de veritat, a la meva manera; tu pensa-hi de veritat a la teva. Casa’t. Busca’t algú que tingui cura de tu. Tant se val que la companyia femenina no t’atregui, ni l’entenguis, i que manquis de tacte amb ella. Troba’t algú. Troba’t una dona respectable amb alguns béns, com ara una dispesera, o una dona que llogui habitacions, i casa-t’hi: una pometa per a la set. Això és el que et convé a tu. Pensa-hi doncs, Sydney.
—Hi pensaré —digué en Sydney.