Història de dues ciutats — Llibre II: capítol dotzè

Capítol dotzè — El pretendent exquisit

 

avent decidit magnànimament Mr Stryver que seria l’obsequi concedit per la bona fortuna a Miss Manette, resolgué donar-li la bona notícia abans d’anar-se’n de ciutat per les vacances d’estiu. Després de debatre-ho interiorment, arribà a la conclusió que més valia deixar els preliminars arreglats ara mateix, i més endavant ja veurien amb calma si ell li concediria la seva mà una setmana o dues abans de Sant Miquel o bé durant les vacances d’hivern, entre Nadal i Sant Hilary.

De la solidesa del seu cas, no en tenia cap dubte, i el veredicte era com si el veiés amb els ulls. Debatria amb els jurats amb arguments substancials, mundans —els únics que val la pena tenir en compte—: era un cas senzill, sense cap punt feble. Ell representaria el querellant, amb proves indiscutibles la defensa es rendiria i no caldria ni que els jurats es retiressin a deliberar. Després d’assajar-ho mentalment, Stryver C. J. es convencé que el cas no podia ser més sòlid.

Per tant, Mr Stryver inaugurà les vacances d’estiu amb una proposta formal a Miss Manette per sortir als Jardins de Vauxhall; en refusar ella, li proposà una passejada al Ranelagh; en refusar ella de nou, inexplicablement, no li quedà sinó presentar-se ell a Soho i declarar-li les seves nobles intencions.

Per tant, des del Temple, Mr Stryver s’anà obrint camí cap al Soho, enmig de la quitxalla en plenes vacances. Qui l’hagués vist abraonant-se al Soho venint del cantó de Saint-Dunstan a tota vela, petés qui petés dels més febles que ell, s’hauria adonat com n’era, de segur i fort.

Com que Tellson’s li quedava pel camí, i n’era client, i sabia que Mr Lorry era molt amic dels Manette, se li acudí entrar a explicar-li els seus brillants projectes. Així, empenyé la porta que xerricava, baixà els dos esglaons, donà l’esquena als dos antics taulells i s’entaforà al fons de tot, al despatx amb olor de resclosit on Mr Lorry examinava llibres ratllats per columnes de xifres, sota la finestra ratllada per barrots de ferro horitzontals, sota núvols que feien sumes.
—Hola! —digué Mr Stryver—. Com anem? Bé, confio?

Una peculiaritat d’en Stryver era que, anés on anés, feia massa embalum pel lloc i per l’espai. N’era tant, de massa voluminós per Tellson’s, que els vells dependents dels racons més allunyats el miraven dolguts, com si els estigués esclafant contra la paret. El Principal mateix, tot llegint el diari olímpicament en llunyanes perspectives, s’inclinà amoïnat, com si el cap d’en Stryver hagués topat contra la responsable armilla.

El discret Mr Lorry digué, en el to de veu que hauria recomanat en tals circumstàncies, “Com està, Mr Stryver? Com està, sir?” i li donà la mà. La seva manera de donar la mà era particular, com la de tot dependent de Tellson’s amb un client quan el Principal no era lluny. La donà amb aire abnegat, com pertocava a qui la donava en nom de Tellson & Co.
—Què puc fer per vostè, Mr Stryver? —preguntà en el seu to professional.
—Res, gràcies; vinc a veure’l a vostè en visita privada, Mr Lorry. He vingut per dir-li uns mots en privat.
—Oh, naturalment! —digué Mr Lorry, estirant l’orella mentre els seus ulls buscaven el Principal més enllà.
—Vaig, Mr Lorry —digué Mr Stryver, recolzant els braços confiadament en el seu escriptori: i encara que fos un gran escriptori doble, semblava que li vingués petit de meitat—, a oferir la meva mà a la seva agradable amigueta Miss Manette.
—Oh, pobre de mi! —exclamà Mr Lorry, fregant-se la barbeta i llançant una mirada de dubte al seu visitant.
—Pobre de mi, sir? —repetí Mr Stryver, fent-se enrere—. O pobre de vostè? Què vol dir, Mr Lorry?
—El que vull dir —contestà l’home de negocis—, naturalment és amical i elogiós, ple dels millors conceptes i… en resum, és tot el que vostè pugui desitjar. Però… realment, Mr Stryver —Mr Lorry féu una pausa i bellugà el cap en la seva direcció d’una manera estranya, com si es veiés obligat a afegir-ho mentalment—, ja ho sap, que n’hi ha massa de tot, amb vostè!
—Bé! —digué en Stryver tot donant un cop de mà combatiu a l’escriptori, obrint més els ulls i respirant a fons—, que em pengin si l’entenc, Mr Lorry!

Mr Lorry s’ajustà la petita perruca a totes dues orelles com si així pogués assolir aquell propòsit i mossegà les plomes d’una ploma.
—Maleït sia, sir! —exclamà en Stryver mirant-se’l de fit a fit—. No sóc elegible?
—I tant que sí! Sí. Oh, sí que n’és, d’elegible! —digué Mr Lorry—. D’elegible, vostè n’és.
—No sóc pròsper?
—Oh! Si de prosperitat parlem, sí que n’és, de pròsper —digué Mr Lorry.
—I amb perspectives?
—Si de perspectives parlem —digué Mr Lorry, encantat de poder fer una altra concessió—, ningú pot dubtar que vostè en tingui.
—Doncs què diastre vol dir, Mr Lorry? —preguntà en Stryver, visiblement ferit.
—Bé! Jo… vostè anava a casa seva ara mateix? —preguntà Mr Lorry.
—Tot seguit! —contestà en Stryver, donant un cop de puny a l’escriptori.
—Jo de vostè no ho faria.
—Per què? —preguntà en Stryver—. Ara l’acorralaré —i agitava forensement el dit en la seva direcció—. Vostè és un home de negocis que no actua sense motius. Digui’m quins són. Per què no hi aniria?
—Perquè no hi aniria amb un propòsit així sense tenir alguna raó per creure que tindré èxit.
—Maleït sia! —cridà en Stryver—. Aquesta sí que és bona!

Mr Lorry mirà el Principal, a les llunyanies, i mirà l’enrabiat Stryver.
—Vet aquí un home de negocis, un home madur, un home bregat en la banca —digué en Stryver— que, tenint tres raons de pes per triomfar, diu que no hi ha motiu! I ho diu sense haver perdut el cap! —Mr Stryver afegí aquesta precisió com si, dit sense cap, tot plegat hagués estat infinitament menys remarcable.
—Quan dic triomfar, em refereixo a triomfar amb la damisel·la; i quan parlo de causes i motius, em refereixo als que la damisel·la pugui acceptar. La damisel·la, sir —digué Mr Lorry donant un copet al braç d’en Stryver—, la damisel·la. La damisel·la passa primer.
—Vol dir-me, Mr Lorry —digué en Stryver, retirant el colze—, que vostè creu de debò que la damisel·la en qüestió no té seny?
—No exactament. Vull dir-li, Mr Stryver —digué Mr Lorry, envermellint—, que no toleraré de ningú paraules irrespectuoses sobre aquesta damisel·la; i que si conegués cap home de prou mal gust, i de tant mal caràcter, que no pogués estar-se de parlar-ne sense respecte en aquest escriptori, ni tan sols Tellson’s podria impedir-me que li digués què en penso.

La necessitat d’enrabiar-se sense alçar la veu havia posat els vasos sanguinis de Mr Stryver en perill quan li tocà enfadar-se; les venes de Mr Lorry, per metòdic que fos el seu fluir habitual, no estaven pas en millor estat, ara que li tocava a ell.
—Això és el que li vull dir, sir —digué Mr Lorry—. Que quedi ben entès.

Mr Stryver llepà l’extrem d’un regle, uns moments, i després hi tocà una música entre les dents, cosa que segurament li va causà mal de queixal. Trencà l’incòmode silenci dient:
—Això és nou per mi, Mr Lorry. Vostè m’aconsella expressament que no vagi a Soho a oferir la meva mà, la meva, la de Stryver del Tribunal de King’s Bench?
—No em demanava consell, Mr Stryver?
—Sí, li’n demano.
—Molt bé. L’he donat, i vostè l’ha repetit correctament.
—L’únic que puc dir —rigué en Stryver amb un riure vexat— és que… ha, ha, ha!… això supera tots els límits, passats, presents i futurs.
—Entengui’m —continuà Mr Lorry—, com a home de negocis no hauria de dir res perquè, com a home de negocis, d’aquesta qüestió no en sé res. Però, com a company de sempre que ha dut Miss Manette en braços, que és amic de confiança de Miss Manette i també del seu pare, i que els té molt d’afecte a tots dos, he parlat. No sóc jo qui ha demanat que això fos confidencial, recordi-ho. Creu que puc no tenir raó?
—I ara! —digué en Stryver, xiulant—. No em posaré pas a buscar tercers amb sentit comú. En mi mateix, he de trobar-lo. Crec tenir-ne per a segons quins assumptes; vostè creu en absurditats. Això em ve de nou, però deu tenir raó, suposo.
—El que crec, Mr Stryver, vull especificar-ho jo. I entengui’m bé, sir —digué Mr Lorry posant-se vermell altre cop—. No deixaré que cap gentleman ho digui per mi, encara que siguem a Tellson’s.
—Entesos! Perdoni’m.
—Concedit. Gràcies, Mr Stryver. Bé, anava a dir-li: per a vostè pot ser penós reconèixer el seu error; per al Doctor Manette pot ser penós haver de ser explícit amb vostè; per a Miss Manette pot ser molt i molt penós haver de ser explícita amb vostè. Ja sap en quins termes tinc l’honor i l’alegria d’estar amb la família. Sisplau, sense comprometre’l de cap manera, ni representar-lo de cap manera, m’esmerçaré a corregir el meu consell amb una petita observació i un nou judici, emès expressament. Si aquest no el complau, no cal sinó que en provi la solidesa vostè mateix; si el satisfés, i resultés com és ara, totes les parts ens estalviaríem allò que convé estalviar-se. Què diu?
—Quant de temps caldria que passés a ciutat?
—Oh! És qüestió d’hores. Jo podria anar a Soho aquest vespre, i passar a veure’l després a casa seva.
—Aleshores dic que sí —digué en Stryver—. No hi pujaré tot seguit, no tinc tantes presses com això; dic que sí, i espero la seva visita aquesta nit. Bon dia.

Mr Stryver es girà i sortí sobtadament del Banc, causant una tal concussió d’aire al seu pas, que els dos vells dependents necessitaren totes les seves forces per no caure entre els dos taulells mentre li feien la reverència. Aquelles venerables i febles persones no eren mai vistes en públic si no era inclinades, i popularment es creia que, després d’acompanyar un client a la porta fent-li la reverència, continuaven inclinats a la botiga buida fins que arribava un altre client i el feien entrar amb noves reverències.

L’advocat era prou llest per comprendre que el banquer no s’hauria expressat tan lliurement si no hagués trepitjat el terreny de la certesa mortal. Encara que no anés preparat per empassar-se píndola tan grossa, se l’empassà.
—I ara —digué Mr Stryver quan la tingué coll avall, agitant un dit forense cap al Temple en general—, la meva manera de sortir-me’n és demostrar-vos que aneu tots errats. —Era una tàctica d’artista de l’Old Bailey que sempre el reconfortava.— Vostè no em farà anar pel mal camí, senyoreta. Sóc jo que l’hi posaré.

Així, quan Mr Lorry trucà a les deu, en plena nit, Mr Stryver, enmig de llibres i papers escampats expressament, semblava no guardar cap record de la conversa d’aquell matí. Fins i tot es mostrà sorprès en veure Mr Lorry, i feia cara d’absent i capficat.
—Bé! —digué el benèvol emissari al cap de mitja hora de vans intents d’anar al gra—, he anat a Soho.
—A Soho? —repetí Mr Stryver, fredament—. Oh! És clar. En què pensava?
—I no tinc cap dubte —digué Mr Lorry— d’haver-ho encertat pel que fa a la nostra conversa. La meva opinió ha quedat confirmada, i reitero el meu consell.
—Li asseguro —replicà Mr Stryver amistosament— que em dol per vostè, i em dol pel pobre pare. Sé que és una qüestió delicada per a la família; no en parlem més.
—No l’entenc —digué Mr Lorry.
—Ja ho suposo —contestà en Stryver, bellugant el cap com per aplacar-lo i posar punt final—. Tant se val, no hi fa res.
—Sí que hi fa —insistí Mr Lorry.
—No, no hi fa res, li ho asseguro. Pensant-me que hi havia sentit comú on no n’hi havia, i lloable ambició on no n’hi ha, m’he adonat del meu error, i tothom content. De noies que cometen follies n’hi ha hagut sempre, i que se n’hagin penedit en la pobresa i la inexistència, també. Si ho miro amb altruisme, em sap greu que això se’n vagi a l’aigua perquè hauria estat profitós per als altres, mundanament parlant; si ho miro amb egoisme, m’alegro que se’n vagi a l’aigua perquè a mi, mundanament, m’hauria perjudicat: no cal dir-ho, no hi hauria guanyat res. No hi ha víctimes. No m’he declarat a la damisel·la, i entre nosaltres, no sé si hauria arribat a tant. Mr Lorry, vostè no pot controlar les flaques vanitats i els desvaris de noies amb el cap buit; no pot fer-s’hi il·lusions, o sempre tindria desenganys. I ara no en parlem més. Ja li dic, em sap greu pels altres, però m’alegra per mi. I li estic molt agraït, de veritat, per haver-me permès sondejar-lo i pels consells que m’ha donat. Coneix la damisel·la millor que no pas jo; vostè tenia raó, mai no hauria funcionat.

Mr Lorry quedà tan desconcertat que es mirava Mr Stryver amb ulls estúpids mentre aquest l’empenyia cap a la porta amb aires de prodigar generositat, tolerància i bona voluntat a aquell cap erràtic.
—Prengui’n el millor partit, estimat —deia en Stryver—, no en parlem més, gràcies de nou per haver-me autoritzat a sondejar-lo! Bona nit!

Mr Lorry es trobà sol en la fosca abans d’adonar-se on era. Mr Stryver jeia al sofà i feia l’ullet al sostre.