Història de dues ciutats — Llibre II: capítol dissetè

Capítol dissetè — Una nit

 

ai s’havia post el sol amb més glòria, en aquell racó de calma de Soho, que el capaltard memorable en què el Doctor Manette i la seva filla seien plegats sota el plàtan. Mai la lluna s’havia alçat amb més dolça lluentor damunt del gran Londres que aquella nit que els trobà encara asseguts sota l’arbre i els enllumenà les cares a través de les fulles.

La Lucie s’havia de casar l’endemà. Havia reservat aquest darrer vespre per al seu pare i seien sols, plegats, sota el plàtan.
—Ets feliç, pare estimat?
—Prou, filla meva.

Havien parlat poc, per estona que fes que hi eren. Quan encara quedava prou claror per fer mitja i llegir, ella ni havia reprès la seva labor, ni li havia llegit en veu alta. Eren coses, totes dues, que havia fet moltes vegades, sota l’arbre, al seu costat; però aquesta vegada no era com les altres, i res podia fer que ho fos.
—I jo sóc molt feliç aquest vespre, pare. L’amor amb què el Cel m’ha beneït: el meu amor per en Charles, i l’amor d’en Charles per mi, em fan profundament feliç. Però si la meva vida deixés d’estar consagrada a vostè, o si el casament ens hagués de separar, ni que fos uns pocs carrers, seria més desgraciada i me’n penediria més del que puc expressar. Fins i tot tal com va ara…
Tal com va ara, la seva veu flaquejava.

A la trista claror de la lluna, ella li agafà el coll i posà la cara en el seu pit. A la claror de la lluna, que sempre és trista com ho és la del sol—com ho és la llum anomenada vida humana, perquè ve i se’n va.
—Pare estimat! Pots dir-me un cop més que n’estàs ben segur, que entre nosaltres no s’hi interposarà mai cap nouvingut que jo estimi, ni cap dels meus nous deures? Jo prou que ho sé, però tu, ja ho saps? En el fons del teu cor, n’estàs cert?

El seu pare contestà, amb un to alegre de convicció que no podia ser fingit:
—I tant, cor meu! Més i tot —afegí tot fent-li un tendre petó—, el meu futur, Lucie, ara que el miro a través del teu casament, és molt més brillant del que podria haver estat… del que ha estat mai fins ara!
—Si pogués convèncer-me’n, pare…!
—Creu-me, amor meu! És així de veritat. Pensa que natural i senzill que és, cor meu, que passés ànsia per tu, tan jove i plena d’amor filial, si la teva vida es malgastava…

Ella anava a posar-li la mà a la boca, però ell la prengué i repetí la paraula.
—…es malgastava, filla meva, per mor de mi, contra l’ordre natural de les coses. Ets tan poc egoista que no pots comprendre quanta estona hi he rumiat; digues, com podria ser perfecta la meva felicitat, si la teva era incompleta?
—Si jo no hagués vist mai en Charles, pare, hauria estat molt feliç amb tu.

Ell somrigué a la seva admissió inconscient que no hauria estat feliç sense en Charles després d’haver-lo conegut, i contestà:
—Filla meva, l’has conegut i és en Charles. Si no hagués estat en Charles, hauria estat un altre. O, si no n’hi hagués hagut cap altre, jo n’hauria estat la causa, i aleshores la part fosca de la meva vida hauria projectat la seva ombra més enllà de mi, i t’hauria engolit.

Era la primera vegada, fora del procés, que ella el sentia referir-se a l’època dels seus sofriments. En ressonar aquelles paraules a les seves orelles, li procuraren una sensació nova i estranya, i se’n recordà molt de temps.
—Mira! —digué el doctor de Beauvais, alçant la mà en direcció a la lluna—. La mirava per la finestra del calabós, tot i no poder-ne suportar la claror. La mirava, i era una tal tortura, pensar que il·luminava tot el que jo havia perdut, que em donava cops de cap a la paret. La mirava en un estat tan esmorteït i letàrgic que només pensava en la quantitat de ratlles horitzontals que podria dibuixar-hi quan fos plena, i en la quantitat de línies verticals perpendiculars a aquelles que hi podria fer —i afegí, com si es parlés a si mateix i ho ponderés, tot mirant de nou la lluna:— N’hi havia vint en cada sentit, me’n recordo, i la vintena costava d’encabir.

L’estranya emoció amb què ella l’escoltava rememorar aquella època augmentava a mesura que ell en parlava; però no hi havia res que la xoqués, en la seva manera de referir-s’hi. Només semblava contrastar l’alegria i la felicitat actuals amb els patiments que havien quedat enrere.
—Me la mirava, preguntant-me milers de vegades com devia ser la criatura encara no nascuda de qui havia estat separat. Si era viva. Si havia nascut viva, o el xoc sofert per la pobra mare l’havia matat. Si era un fill que un dia podria venjar el seu pare. (Hi hagué una època, mentre era a presó, que el meu desig de venjança era insuportable.) Si era una filla que creixeria i esdevindria una dona.

Ella se li acostà més, i li besà la galta i la mà.
—Vaig afigurar-me la meva filla oblidant-se del tot de la meva existència… o més ben dit, ignorant i inconscient del tot de la meva existència. Anava calculant la seva edat, any rere any. La veia casada amb un home que no sabés res de què s’havia fet de mi. Jo havia desaparegut totalment del record dels vivents, i per a la generació següent hi havia un forat al meu lloc.
—Pare! Sentir que pensaves tal cosa d’una filla que mai no ha existit, em fa tant de mal com si jo hagués estat ella.
—Tu, Lucie? És el consol i el conhort que m’has dut, el que em fa venir aquests records, i s’interposen entre nosaltres i la lluna aquesta última nit. Què et deia ara mateix?
—Que ella no sabia res de tu. Que ella no es preocupava gens per tu.
—Sí! Però altres nits de lluna, quan la tristesa i el silenci m’afectaven de diferent manera (em donaven una mena de sentiment trist de pau, com tota emoció basada en el dolor), me la figurava venint a la meva cel·la i conduint-me cap a la llibertat, fora de la fortalesa. Veia la seva imatge a la llum de la lluna, sovint, com et veig ara; però mai la tenia en els meus braços; s’estava entre la finestreta reixada i la porta. Però entens que aquesta no era la criatura de qui et parlo?
—La silueta no ho era; la… la imatge, la il·lusió?
—No. Era una altra cosa. S’estava dreta davant dels meus ulls pertorbats, però no es movia mai. El fantasma que el meu esperit perseguia era una altra criatura, més real. Del seu aspecte exterior només en sé que s’assemblava al de la seva mare. L’altra s’hi assemblava també, com tu, però no era la mateixa. M’entens, Lucie? No gaire, oi? Em pregunto si cal haver estat un presoner solitari per comprendre aquestes perplexitats.

El seu to ponderat i tranquil no evità que ella sentís calfreds mentre ell intentava dissecar la seva antiga condició.
—En un estat més apaivagat, me l’imaginava a la llum de la lluna, venint cap a mi i duent-me a fora per ensenyar-me que la seva casa de dona casada era plena d’estimats records del seu pare perdut. Tenia el meu retrat a la seva habitació, i resava per mi. Duia una vida activa, alegre, útil; però la meva pobra història la impregnava.
—Jo era aquella criatura, pare. No era tan bona, ni de lluny, però pel que fa a estimar-te, era jo.
—I ella m’ensenyava les seves criatures —digué el doctor de Beauvais—, i aquestes havien sentit parlar de mi, i els havien ensenyat a apiadar-se de mi. Quan passaven davant d’una presó reial evitaven atansar-se a les seves parets adustes i es miraven les reixes, i parlaven en veu molt baixa. Ella no pogué alliberar-me mai; i sempre m’imaginava que em tornava a la cel·la després d’haver-me ensenyat tot això. Però llavors, plorant beneïdes llàgrimes, jo queia de genolls i la beneïa.
—Pare, aquella criatura sóc jo, espero. Pare, oh pare estimat, demà em beneiràs amb el mateix fervor?
—Lucie, evoco aquestes penes antigues perquè avui tinc motius per estimar-te més del que puc expressar-te amb paraules, i dono gràcies a Déu pel meu goig. Ni els més agosarats dels meus pensaments s’acostaven al goig que m’has procurat i que ens espera.

Li va fer un petó, l’encomanà solemnement al Cel i agraí humilment que li hagués estat concedida la seva presència. Poc després es ficaven a casa.
No hi hagué altre convidat al casament que Mr Lorry, ni hi hagué altra dama d’honor que l’esquelètica Miss Pross. El casament no havia d’alterar el seu lloc de residència: havien pogut engrandir-lo prenent les habitacions de dalt, que abans pertanyien a l’invisible i apòcrif llogater, i no desitjaven res més.

El Doctor Manette estava molt alegre, durant el petit sopar. Només eren tres a taula, i la tercera era Miss Pross. Li recava que en Charles no hi fos, de bon grat hauria posat pegues a la petita intriga amatent que el tenia fora de casa i brindà a la seva salut afectuosament.

Així arribà el moment de dir bona nit a la Lucie i es van separar. Però, en el silenci de les tres de la matinada, la Lucie baixà les escales i entrà furtivament a l’habitació del seu pare, plena de basarda.

Tot era al seu lloc; tot estava silenciós i ell jeia, adormit, amb els pintorescos cabells blancs al coixí i les mans immòbils damunt la gira. Ella deixà la innecessària espelma a certa distància, s’enfilà al llit i posà els llavis en els seus; després, s’inclinà i se’l mirà.

En aquella bella faç, les amargues aigües de la captivitat hi havien deixat marca, però tal era el seu determini que ell s’hi sobreposava inclús en somnis. En tots els vastos dominis de la son no es veia faç més remarcable aquella nit, en la seva lluita decidida i cautelosa i silent contra un atacant invisible.

Ella posà tímidament la mà en el seu pit estimat i pregà per ser-li tan lleial com aspirava a ser, i tant com els sofriments d’ell mereixien. Aleshores retirà la mà, li va fer un altre petó als llavis i se n’anà. Més endavant eixí el sol, i les ombres de les fulles del plàtan es mogueren en aquella cara tan suaument com els llavis d’ella s’havien mogut quan pregava per ell.