Història de dues ciutats — Llibre II: capítol desè

Capítol desè — Dues promeses

 

és mesos, dotze en total, havien arribat i se n’havien anat, i Charles Darnay s’havia instal·lat a Anglaterra com a professor de llengua francesa entès en literatura francesa. A la nostra època hauria esta mestre, en aquells temps era tutor. Ensenyava a joves que tenien temps i humor d’estudiar una llengua viva parlada al món sencer, i cultivava l’afició a les seves reserves de coneixement i fantasia. Podia escriure’n comentaris i traduir-les, a més a més, en bon anglès. No n’hi havia gaires, com ell, aleshores. Els antics prínceps, i els futurs reis,* no havien ingressat encara a la classe dels docents, i la noblesa arruïnada encara no havia deixat els comptes de Tellson’s per fer-se cuiners i fusters. Com a tutor, les competències del qual aprofitaven i amenitzaven l’estudi, i com a elegant traductor que aportava a la seva tasca més que meres coneixences de diccionari, el jove Mr Darnay va ser aviat conegut i felicitat. Tenia bons coneixements, d’altra banda, de la situació del seu país, i això interessava cada vegada més. Així, amb gran perseverança i infatigable labor, anà prosperant.

De Londres, no havia esperat ni trepitjar llambordes d’or, ni dormir en llits de roses; si hagués tingut pretensions tan exaltades, no hauria prosperat. Havia esperat feina, i en trobà, i la feia tan bé com podia. En això consistia la seva prosperitat.

Una certa porció del seu temps la passava a Cambridge, on donava classes als undergraduates com una mena de contrabandista tolerat que fes contraban en llengües europees, en lloc de passar el grec i el llatí per Duanes. La resta del temps el passava a Londres.

Ara bé, des dels temps en què al Jardí d’Edèn sempre era l’estiu, fins a aquests en què gairebé sempre és hivern en baixes latituds, el món de tot home segueix invariable un camí —el camí de Charles Darnay: el d’un amor de dona.
Estimava Lucie Manette d’ençà dels temps de perill. Mai no havia sentit so més dolç i estimat que el de la seva veu compassiva; mai no havia vist faç més bellament tendra que aquella, confrontada a la seva al caire de la sepultura que li havien cavat. Però ella no en sabia res: l’assassinat al château abandonat, enllà de l’aigua retrunyent i de les llarguíssimes carreteres polsoses, quedava lluny, un any enrere —el sòlid château de pedra convertit en boirina de somni—, i encara no li havia dit ni una paraula per obrir-li el seu cor.

Que n’hi havia motius, prou ho sabia. Era un altre dia d’estiu quan, arribat feia poc a Londres després d’acabar el curs, girà la tranquil·la cantonada a Soho amb la intenció de confessar-se amb el doctor Manette. Era l’horabaixa, aquell dia d’estiu, i sabia que la Lucie havia sortit amb Miss Pross.

Trobà el doctor llegint a la seva butaca, al costat d’una finestra. Aquella energia que li havia donat forces en el sofriment, alhora que l’aguditzava, s’havia anat restaurant. Ara tornava a ser un home de tremp, determinat, ferm en les decisions i en l’execució d’aquestes. De vegades podia ser una mica rampellut i sobtat per excés d’energia, com ho havia estat en l’execució d’altres facultats recuperades; però això no solia notar-se i cada vegada era menys freqüent.

Estudiava molt, dormia poc, suportava extrems de fatiga amb facilitat, i era raonablement alegre. Quan entrà Charles Darnay, deixà el llibre i li donà la mà.
—Charles Darnay! M’alegro de veure’l. Fa tres o quatre dies que l’esperàvem. Mr Stryver i Sydney Carton van venir ahir i tots dos creien trobar-lo.
—Agraeixo el seu interès —contestà, una mica fredament pel que feia a aquells, però molt cordialment pel que feia al Doctor—. Miss Manette…
—Ella està bé —l’interrompé el Doctor—, i que vostè hagi tornat ens alegrarà a tots. Ha sortit a fer algun encàrrec, però tornarà aviat.
—Doctor Manette, ja ho sabia, que havia sortit. Ho he aprofitat per demanar-li el favor d’escoltar-me.

Es produí un silenci total.
—Sí? —preguntà el Doctor, reservat—. Acosti la cadira i digui’m, parli.

Obeí pel que feia a la cadira, però parlar semblava costar més.
—He tingut la sort, Doctor, d’intimar tant aquí —començà per fi—; d’un any i mig ençà, més o menys, que confio que el tema que abordaré no…

S’interrompé en allargar la mà el Doctor per aturar-lo. Després d’una mica, la retirà i digué:
—El tema és la Lucie?
—És ella.
—Em resulta difícil parlar-ne, sempre. Però em resulta molt difícil sentir-ne a parlar en el to de vostè, Charles Darnay.
—És un to d’admiració fervorosa, d’homenatge sincer i d’amor profund, Doctor Manette! —replicà amb deferència.

Es produí un altre silenci total abans que el pare reprengués:
—El crec, li faig justícia; el crec.
La seva reserva era tan evident, i comportava una tan evident reticència a abordar el tema, que Charles Darnay vacil·lava.
—Continuo, sir?

Un altre silenci.
—Sí, continuï.
—Vostè ja ho sap, el que li diré jo, però no pot saber la força amb què ho diré, la força dels meus sentiments, sense conèixer els secrets del meu cor, les esperances, temors i ànsies que ja fa temps que hi pesen. Estimat Doctor Manette, estimo la seva filla amb devoció, profundament, sense esperar-ne res. Si algú ha estimat mai en aquest món, sóc jo. Vostè havia estimat; que l’amor que sentia parli en nom meu!

El Doctor seia amb la cara girada, mirant a terra. En sentir les últimes paraules, tornà a allargar la mà i exclamà:
—Això no! Deixi-ho córrer! Li suplico que no m’ho recordi!

El seu crit s’assemblava tant a un crit de dolor real, que ressonà a les orelles de Charles Darnay llarga estona després de cessar. Va fer un moviment amb la mà allargada, com si li supliqués que callés. Així ho va entendre ell, i guardà silenci.
—Perdoni’m —digué el Doctor en to aplacat després d’uns instants—. No ho dubto gens, que vostè estima la Lucie; pot estar-ne segur.

Es girà cap a ell, sense mirar-se’l ni alçar els ulls. Amb la barbeta a la mà, els cabells blancs li ombrejaven la cara.
—Ho ha dit a la Lucie?
—No.
—Li ho ha escrit?
—Mai.
—Seria poc generós pretendre que no comprenc que se n’està per consideració amb el pare. I el pare li ho agraeix.

Allargà la mà, però sense que l’acompanyessin els ulls.

—Ja ho sé —digué en Darnay respectuosament—, com podria no saber-ho, Doctor Manette, si els he vist junts un dia rere l’altre?, que entre vostè i Miss Manette hi ha un afecte tan excepcional, tan vibrant, tan propi de les circumstàncies de què s’ha nodrit, que pocs paral·lels pot tenir, ni tan sols en l’afecte entre pares i fills. Sé, Doctor Manette —com puc no saber-ho?—, que, barrejat amb l’afecte i el sentit del deure d’una filla esdevinguda dona, dins del seu cor hi ha tot l’amor i la fe de la infància. Sé que, així com en la infància ella no tingué pare, ara es consagra a vostè amb la constància i el fervor dels anys que té i del caràcter propi, units a la confiança i al sentir-se lligat dels primers anys, quan l’havia perdut. Sé perfectament que, si vostè hagués tornat d’ultratomba, no l’hauria vist coronat d’aurèola més sagrada que la que li veu sempre. Sé que, estimant-lo, ella veu i estima la seva mare tal com era a la seva edat, elveu i estima a la meva edat, estima la seva mare amb el cor trencat, l’estima a vostè a través dd¡el terrible procés i la beneïda restauració. Ho he sabut sempre, de nit i de dia, d’ençà que el veig a casa seva.

El pare continuava assegut en silenci, cap cot. La seva respiració s’havia accelerat un xic; però reprimia tot altre signe d’agitació.
—Estimat Doctor Manette, havent-ho sabut sempre, havent-los vist sempre, vostè i ella, amb aquesta aurèola lluminosa, he suportat tot el que un home pot suportar. Vaig adonar-me, i m’adono, que mal estaria si el meu amor, ni que fos aquest amor meu, s’interposés entre vostè i ella: seria irrompre en la seva història amb cosa de menys valor. Però l’estimo. El cel m’és testimoni que l’estimo!
—Ho crec —replicà el pare en to endolat—. Ja ho veia a venir. Ho conec.
—Però no cregui —digué en Darnay, a qui la veu endolada sonà com un retret— que, si la fortuna em somrigués prou per concedir-me-la de muller, jo els hagués de separar en res, ella i vostè; o no li diria ni un mot d’això que li confesso. A més d’inútil, prou sabria que seria una baixesa. Si m’hagués estat ni remotament possible amagar-ho en els meus pensaments i el meu cor; si ho hagués guardat, si ho hagués pogut guardar, ara no podria tocar aquesta mà que honoro.

Hi posà la seva mentre parlava.
—No, estimat Doctor Manette. Com vostè, exiliat voluntari de França; com vostè, allunyat d’ella per infortunis, opressions i dissorts; com vostè, bregant per viure’n fora pels meus propis mitjans i confiant en un futur més feliç, només pretenc compartir la seva sort, la seva vida i llar, i ser-los fidel fins a la mort. No pas partir-nos amb la Lucie el privilegi de ser filla, companya i amiga de vostè; sinó ajudar-hi, i lligar-la encara més a vostè, si això és possible.

El pare encara semblava sentir la mà d’ell en la seva. Hi respongué un instant, ja no amb fredor: tenia les mans als braços de la cadira i alçà els ulls, per primer cop des del principi de la conversa. Una lluita es reflectia en el seu rostre, una lluita amb aquella mirada fugissera que semblava indicar negres dubtes i temors.
—Parla amb tant de sentiment i amb tanta fermesa, Charles Darnay, que li ho agraeixo del fons de l’ànima, i li obriré tot el meu cor, o gairebé. Té alguna raó per creure la Lucie enamorada de vostè?
—No. De moment, cap ni una.
—L’objecte immediat d’aquesta conversa és que vostè pugui assegurar-se’n, i que jo ho sàpiga?
—Ni tan sols això. Hauria pogut no tenir prou esperances per fer-ho fins al cap de setmanes; o, amb raó o sense, tenir-ne demà.
—Busca algunes llums, de part meva?
—No en demano, sir. Però he pensat que era possible que vostè pogués, si li sembla bé, donar-me’n.
—Busca alguna promesa de part meva?
—Sí.
—De què es tracta?
—Sé prou que, sense vostè, no tinc cap esperança. Sé prou que, per més que Miss Manette m’estrenyés ara mateix contra el seu cor innocent —no cregui pas que tinc tal pretensió—, res no en retindria si fos en detriment del seu amor pel seu pare.
—Si és així, ho veu, què implica això d’altra banda?
—Entenc perfectament que una paraula del seu pare en favor d’un pretendent, fos qui fos, pesaria més que el món sencer i ella mateixa. Per aquest motiu, Doctor Manette —digué en Darnay modestament però amb fermesa—, no li demanaré aquesta paraula ni que m’hi anés la vida.
—N’estic cert, Charles Darnay. Un afecte entranyable suscita misteris, com també en susciten les divisions profundes; en el primer cas es tracta de misteris subtils i delicat, difícils de penetrar. La meva filla, en aquesta qüestió precisa, per a mi és un misteri d’aquests; no en tinc cap idea, de com batega el seu cor.
—Puc preguntar-li, sir, si vostè creu que ella té… —com que dubtava, el pare afegí el que faltava.
—Si té cap pretendent?
—Això és el que volia dir.

El pare s’hi pensà una mica abans de respondre:
—Vostè mateix ha vist Mr Carton en aquesta casa. Mr Stryver ve també, de vegades. Si en té, només pot ser un dels dos.
—O tots dos —digué en Darnay.
—No havia pensat en tots dos; tampoc em semblen probables ni l’un ni l’altre. Vostè volia que li prometés alguna cosa. Digui’m quina.
—Que si Miss Manette, de manera espontània, li fes alguna confidència com la que li he exposat, vostè sigui testimoni del que li he dit, i en doni fe. Confio que vostè pugui arribar a tenir prou bona opinió de mi com per no influir-la negativament. No li diré res més; això és el que demano. Les condicions que vostè té tot el dret a exigir, les compliré fidelment.
—Faig la promesa —digué el Doctor— sense cap condició. Crec que el fi de vostè és estrictament el que ha dit. Crec que la seva intenció és perpetuar, i no debilitar, els lligams entre jo i el meu altre jo, molt més estimat. Si ella em digués que vostè és essencial per a la seva perfecta felicitat, l’hi donaria. Si hi hagués… Charles Darnay, si hi hagués…

El jove li havia agafat la mà, agraït; les dues mans estaven unides quan el Doctor continuà:
—…suposicions, raons, temors, res de res, d’ara o de fa temps, contra l’home que ella realment estimés, i de què ell no fos directament responsable, tots serien esborrats per mor d’ella. Ella ho és tot, per a mi; més que el sofriment, més que el mal que m’hagin fet, més que… Bah! Això és xerrameca.

Tan estranya va ser la manera com s’apagà en el silenci, i tan estranya la mirada fixa en deixar de parlar, que en Darnay sentí com se li refredava la mà dins d’aquella que el deixava anar a poc a poc.
—M’ha dit alguna cosa —digué el Doctor Manette amb un somriure sobtat —. Què m’ha dit?

Charles Darnay no tenia idea de què respondre, fins que recordà haver parlat d’una condició. Tret un pes de sobre en recordar-ho, contestà:
—La seva confiança en mi exigeix una reciprocitat completa. El meu cognom actual, encara que sigui el de la meva mare lleugerament alterat, no és el meu propi, com recordarà. Vull dir-li quin és el de veritat, i per què sóc a Anglaterra.
—Prou! —digué el Doctor.
—Ho desitjo per merèixer millor la seva confiança i no tenir cap secret per vostè.
—Prou!

Uns instants, el Doctor es tapà les orelles amb les mans; un altre instant, i tapava la boca d’en Darnay amb les dues mans.
—M’ho dirà quan li ho demani, no pas ara. Si prospera la cort que fa a la Lucie i ella l’estima, vostè m’ho dirà l’endemà de la boda, al matí. Promès?

—De bon grat.
—Doni’m la mà. Ella arribarà a casa d’un moment a l’altre, i més val que no ens vegi junts. Vagi-se’n! Que Déu el beneeixi!

Era fosc quan Charles Darnay el deixà, i havia passat una hora, i era més fosc encara, quan la Lucie tornà a casa; s’apressà a entrar sola —Miss Pross havia pujat de dret— i la sobtà veure la butaca del pare buida.
—Pare! —cridà—. Pare estimat!

No sentí cap resposta, però sí un martelleig al dormitori. Travessant de pressa la sala, obrí la porta i es féu enrere, aterrida, plorant sense llàgrimes, congelada la sang. “Què he de fer? Què he de fer?”
Les seves vacil·lacions només duraren uns instants; tornà, trucà a la porta i el cridà en veu baixa. El soroll s’interrompé en sentir-se la veu d’ella, i el pare sortí, i passejaren amunt i avall llarga estona.
Aquella nit ella es llevà per veure’l com dormia. Dormia com un soc, i els seus estris de sabater, i el seu treball inacabat de feia temps, estaven tots com de costum.

  • * Lluís Felip, que seria rei de França arran de la Revolució de 1830 i fins a la de 1848, havia ensenyat matemàtiques en el seu exili suís durant el Terror (1793).