Història de dues ciutats — Llibre II: capítol catorzè (primera part)

Capítol catorzè — L’honrat menestral

 

avant dels ulls de Mr Jeremiah Cruncher, assegut al seu tamboret a Fleet Street amb el seu horrible galifardeu al costat, desfilaven cada dia gran nombre i varietat d’objectes en moviment. Qui pogués seure on fos a Fleet Street en hores feineres sense quedar enlluernat i ensordit per dues immenses processons, una que sempre es dirigia cap a l’oest amb el sol, l’altra que sempre es dirigia cap a l’est allunyant-se del sol, totes dues dirigint-se a les planes més enllà de les franges de vermell i porpra on el sol s’enfonsa!

Amb una palla a la boca, Mr Cruncher seia vigilant els dos corrents, com el rústec pagà que durant segles i segles en vigilà un de sol, sinó que en Jerry no tenia cap temor que s’estronquessin. Això no hauria pas estat bona cosa, ja que una petita part dels seus guanys venia de pilotar dones tímides (la majoria, molt tapades i d’edat més que madura) del cantó de Tellson’s a l’altra riba. Per breu que en fos la companyia cada vegada, Mr Cruncher no deixava mai d’interessar-se prou en la dama com per expressar-li les seves moltes ganes de brindar a la seva salut. I el que enriquia les seves finances eren les propines que obtenia per executar els seus benèvols propòsits, com veurem.

Hi hagué un temps en què un poeta seia en un tamboret, en un lloc públic, i meditava tot veient els homes passar. Mr Cruncher, assegut en un tamboret en un lloc públic però no essent poeta, meditava tan poc com podia, i mirava al seu voltant.

S’esdevingué que ho feia en un moment de l’any en què no hi havia gaire tràfec, ni gaires dones soles, i els seus afers en general eren tan magres que el barrinava la forta sospita que Mrs Cruncher l’enganyava qui sap com, quan una gentada inhabitual, baixant per Fleet Street en direcció a ponent, li cridà l’atenció. Mirant cap allà, li semblà que s’acostava un seguici fúnebre, i que el poble s’hi oposava, i això creava aldarulls.
—Jove Jerry —digué Mr Cruncher girant-se cap al seu plançó—, és un enterro?
—Visca, pare! —cridà el Jove Jerry.

El jove gentleman posà un èmfasi misteriós en el seu crit d’exultació. El gentleman de més edat s’ho prengué tan malament que, a la bona de Déu, li plantà un clatellot.

—Què vols dir? Com, que visca? Què vols que entengui ton pare, jove Rip? Aquest noi en fa un gra massa! —digué Mr Cruncher, mirant-lo de cua d’ull—. Ell i els seus visques! Que no se’t torni a acudir, o em sentiràs! M’has sentit?
—No feia cap mal —protestà el Jove Jerry tot fregant-se la galta.
—Deixa-ho córrer —digué Mr Cruncher—, no en vull saber res, dels teus “no faig cap mal”. Puja en aquell seient i mira la gent.

El fill obeí, i la multitud s’acostava; feien gatzara i xisclaven al voltant d’un fèretre atrotinat i d’un no menys atrotinat cotxe funerari amb un sol ploramorts, vestit amb l’atrotinada indumentària considerada indispensable a la dignitat de la seva posició. Posició que no semblava agradar-li gens, tanmateix, amb la púrria creixent que voltava el fèretre, rient-se’n, fent-li ganyifes i sense parar de xisclar i cridar “Fora, espies! Tsst!” amb molts altres compliments massa variats i gruixuts per ser repetits.

Els enterraments havien atret sempre Mr Cruncher, els seus sentits s’eriçaven, i s’excitava, quan una comitiva fúnebre passava davant de Tellson’s. Naturalment, un enterrament amb aquest seguici inhabitual l’excità molt, i preguntà al primer home que passava corrents:
—Què passa, germà? De què es tracta?
—No ho sé —contestà l’home—. Espies, fora! Espies!

Preguntà a un altre home:
—Qui és?
—No ho sé —replicà l’home picant-se la boca amb les mans, i vociferant tanmateix amb un entusiasme sorprenent i amb el més gran dels ardors:— Espies! Tst, tst! Es-pi-es!

Finalment, una persona més ben informada dels mèrits del cas ensopegà amb ell i per ella s’assabentà que aquest funeral era el d’un Roger Cly.
—Era un espia? —preguntà Mr Cruncher.
—Espia d’Old Bailey —replicà el seu informador—. Aigua avall, espies! Es-pi-es d’Old Bailey!
—Ara hi caic! Esclar! —exclamà en Jerry, recordant el procés a què havia assistit—. El vaig veure. Ha mort?
—Mort com la Mariacastanya —replicà l’altre—, no en pot ser més, de mort. Que surtin, aquells! Espies! Traieu-los! Espies!

La idea era tan plausible, a manca d’altres, que la gent l’acceptà amb entusiasme i, repetint el crit, alentiren els dos vehicles de tal manera que hagueren d’aturar-se. En obrir-se les portes del cotxe, l’únic plorador es trobà a mans d’ells uns instants, però era tan eixerit, i aprofità tant el temps, que en un altre instant s’esmunyia per un carreró, després d’haver llançat el barret, la cinta del barret, el mocador blanc i altres llàgrimes simbòliques.

Aquestes, la gent les estripà i escampà pels quatre cantons amb gran alegria mentre els menestrals tancaven rabent les botigues, ja que a la multitud, en aquells temps, no l’aturava res, i era un monstre molt temut. Ja havien obert les portes del fèretre per treure’n el taüt, enmig de grans alegrois, quan un geni més brillant proposà que l’escortessin fins a la seva destinació. De tanta falta que feien els suggeriments pràctics, aquell va ser rebut amb aclamacions, i el cotxe fúnebre s’omplí tot seguit amb vuit homes a dins i vint a fora, mentre dalt del fèretre se n’enfilaven tants com pogueren arrapar-s’hi a força d’enginy. Entre els primers voluntaris hi havia en Jerry Cruncher, que púdicament amagà el cap eriçat de la vista de Tellson’s arraulint-se en un racó del cotxe.

Els empleats de la funerària intentaren protestar contra aquests canvis en el cerimonial; però, tenint el riu tan a prop, diverses veus opinaren sobre l’eficàcia d’immersions fredes en membres recalcitrants de la professió, i la protesta s’esvaí. La processó es posà en marxa, amb un escura-xemeneies conduint el fèretre —guiat pel veritable conductor, assegut al seu costat, sota estricta vigilància— i un home en esmòquing, ajudat al seu torn pel seu primer ministre, conduint el cotxe fúnebre. Un home de l’ós, popular figura del carrer en aquell temps, va sumar-s’hi com a ornament suplementari, abans que la cavalcada hagués resseguit gaire tros de l’Strand; i el seu ós, que era negre i molt sarnós, donà un to de circumstància a la part de la processó on anava.

Així, bevent cervesa, fumant en pipa i bramant cançons amb infinites caricatures del dol, la desordenada processó seguia el seu camí, reclutant gent a cada pas, i totes les botigues anaven tancant quan s’acostava. La destinació era l’antiga església de Sant Pancraci, lluny enllà, camps a través. Hi arribà, finalment; insistiren en envair el cementiri i al capdavall aconseguiren sepultar el difunt Roger Cly, a la seva manera, ben satisfactòriament.

Un cop enterrat, i com que la multitud volia més entreteniment, un altre geni brillant (o potser el mateix) tingué la humorada de capturar passants a l’atzar, en tant que espies de l’Old Bailey, i venjar-se’n. Dotzenes de persones inofensives que en sa vida havien posat els peus prop de l’Old Bailey foren atrapades, sacsejades i maltractades per realitzar aquest caprici. La transició cap a l’esport de trencar vidres i saquejar tavernes es va fer naturalment. Al final, hores més tard, havent enderrocat diverses barraques de jardí i arrencat tanques per armar els esperits més bel·licosos, s’escampà el rumor que venien els guardes. Ja abans del rumor la multitud s’havia anat dispersant, i potser vingueren els guardes o potser no, però així és com una multitud es fa i desfà.
Mr Cruncher no assistí als espetecs finals, sinó que s’havia quedat al cementiri per conferir i condoldre’s amb els enterramorts. El lloc exercia en ell una influència calmant. Obtingué una pipa d’una taverna veïna i la fumà tot mirant-se les tàpies i considerant meditativament aquell lloc.
—Jerry —digué Mr Cruncher, apostrofant-se a si mateix com de costum—, ja el veus, el Cly d’aleshores, i has vist amb els teus ulls que era jove i fort.

Després de fumar la pipa i rumiar una estona més, es posà en marxa per poder ocupar, abans no pleguessin, el seu lloc a Tellson’s. Fos que les seves meditacions sobre la mortalitat li haguessin afectat el fetge, fos que tingués la salut destarotada d’abans o que volgués mostrar-se considerat amb un home eminent, el motiu no importa tant com el fet que passà a visitar breument el seu conseller mèdic —un cirurgià distingit— pel camí.