fbpx

Història de dues ciutats — Llibre II: capítol catorzè (segona part)

Capítol catorzè — L’honrat menestral

 

l Jove Jerry substituïa el seu pare en la seva absència i l’informà que “re de re” en tornar. El banc plegà, els vells dependents en sortiren, la vigilància habitual s’instal·là, Mr Cruncher i el seu fill se n’anaren a casa a prendre el te.
—I bé, escolta’m! —digué Mr Cruncher a la seva dona en entrar—. Si com a honrat negociant m’arruïno aquesta nit, estaré segur que has resat contra mi igual que si t’hagués vist fent-ho, i m’ho pagaràs.

La pobra Mrs Cruncher bellugà el cap.
—Caram, ho fas a la meva cara! —digué Mr Cruncher, amb senyals d’enrabiada aprensió.
—No he dit res.
—Doncs no pensis res. Tant és que facis el mandra com que pensis. Tant si fas una cosa com l’altra, em pots perjudicar. Deixa-ho córrer.
—Sí, Jerry.
—Sí, Jerry —repetí Mr Cruncher tot seient a prendre el te—. Ah! Vols dir “sí, Jerry”. Això mateix. Pots dir “sí, Jerry”.

Amb aquestes corroboracions emmurriades Mr Cruncher no volia dir res de precís, però les utilitzava, com es fa no poc sovint, per expressar irònica insatisfacció general.
—Tu i el teu “sí, Jerry” —digué Mr Cruncher clavant queixalada al pa amb mantega i empassant-se’l com si hagués trobat una gran ostra invisible al platet—. Ah! M’ho crec. Et crec.
—Surts aquesta nit? —preguntà l’honrada muller quan hagué clavat una segona queixalada.
—Sí, surto.
—Puc anar amb vostè, pare? —preguntà el fill, animat.
—No, no pots. Surto, la teva mare ho sap, a pescar. És on vaig. Vaig a pescar.
—La canya de pescar està tota rovellada, oi que sí, pare?
—No és cosa teva.
—Duràs peix a casa, pare?
—Si no en duc, poca teca tindràs demà —replicà aquell gentleman tot bellugant el cap—; i prou preguntes; no sortiré fins que t’hagis ficat al llit.

La resta del vespre, la passà vigilant estretament Mrs Cruncher i mantenint-hi malhumorada conversa per impedir que ella pogués fer pregàries mentals en detriment seu. Amb aquesta intenció, ordenà al fill que hi conversés ell també i assetjà en la malaurada, rabejant-se en tota causa de queixa que pogués tenir contra ella, a fi de no deixar-li ni un moment de reflexió. El més devot dels devots no hauria rendit millor homenatge a l’eficàcia de les pregàries sinceres que el que rendí ell per desconfiança en la muller. Era com una rondalla d’ànimes en pena que horroritzés algú que no creu ni poc ni molt en fantasmes.
—I compte! —digué Mr Cruncher—. No m’ensarronis! Si jo, com a honrat negociant, me’n surto de dur un tall o dos, res de no voler tastar carn i menjar només pa. Si, com a honrat negociant, me’n surto de dur una mica de cervesa, res de voler aigua. Qui va a Roma, fa el que fan a Roma. Jo sóc la teva Roma, ja ho saps.

Aleshores es posà a remugar altra vegada:
—I aquestes misèries que ens dónes per menjar i beure, qui sap com les escatimes! Tu sempre encantada i de genollons com si no hi fóssim. Mira el teu noi: és teu, oi que sí? Magre com una llata. ¿No et dius mare, i no saps que el primer deure d’una mare és engreixar el seu fill?

Això tocà el Jove Jerry en un punt sensible i adjurà la mare que complís el seu primer deure, i que, fes el que fes o descurés el que descurés d’altra banda, es preocupés per damunt de tot de complir les obligacions materns tan sentidament i delicadament indicades pel pare.

Així anà passant la vesprada a casa dels Cruncher, fins que el Jove Jerry rebé l’ordre d’anar al llit i sa mare, confrontada a injuncions similars, les obeí. Mr Cruncher passà les primeres guàrdies de la nit amb pipes solitàries i no començà la passejada fins gairebé la una. A aquelles altes hores espectrals, s’aixecà de la cadira, es tragué una clau de la butxaca, obrí un armari, en tragué un sac, una vara de ferro de bona mida, una corda i una cadena, i algun altre estri de pesca. S’ho anà posant al damunt amb traça, etzibà un darrer grunyit a Mrs Cruncher, apagà el llum i sortí.

El Jove Jerry, que només ho havia fet veure, que es despullava per ficar-se al llit, no trigà a seguir son pare. Protegit per la fosca, baixà escales avall, travessà el pati darrere seu, el seguí al carrer. Poder tornar-se a ficar a casa no el capficava perquè estava plena d’estadants, i la porta quedava oberta tota la nit.

Impel·lit per la lloable ambició d’estudiar les arts i els misteris de l’honrada professió paterna, el Jove Jerry, arrambat a façanes, parets i entrades, tan a prop de l’honrat pare com els seus ulls l’un de l’altre, no els hi treia de sobre. L’honrat pare es dirigia cap al nord, i no havia arribat gaire lluny quan se li reuní un altre deixeble d’Izaak Walton* i tots dos continuaren xino-xano plegats.

No havia passat mitja hora quan deixaren enrere els fanals parpellejants i els més que parpellejants guardes i es trobaren al ras, en una carretera solitària. Un altre pescador va ser aleshores reclutat, tan silenciosament que, si el Jove Jerry hagués estat supersticiós, hauria cregut que el primer s’havia dividit sobtadament en dos.

Tots tres continuaren, i continuà el Jove Jerry, fins que s’aturaren al peu d’un talús que dominava la carretera. Dalt de tot del talús hi havia un mur baix de maó coronat per una reixa de ferro. A l’ombra del talús i del mur, tots tres deixaren la carretera per agafar un carreró sense sortida de què el mur —de vuit o deu peus d’alçada— constituïa un dels costats. Ajupint-se a la cantonada, amb cops d’ull al carreró, la següent cosa que va veure el Jove Jerry va ser la silueta del seu honrat pare, prou ben definida contra una lluna aquosa i ennuvolada, escalant àgilment la reixa de ferro. Aviat la saltà, i el segon pescador el seguí, i després el tercer. Tots tres s’havien deixat caure a terra, a l’altre cantó de la reixa, suaument, i s’hi quedaren una estona —escoltant, potser. Aleshores, sempre arrupits, amb les mans i els genolls a terra, s’allunyaren.

Al seu torn, el Jove Jerry s’acostà a la reixa, i ho féu retenint la respiració. Ajupit de nou en un racó, i mirant, veié que els tres pescadors s’arrossegaven a través de l’herbassar; les tombes del cementiri —es tractava d’un gran cementiri— semblaven fantasmes blancs, i el campanar mateix semblava el fantasma d’un monstruós gegant. No s’arrossegaren gaire més abans d’aturar-se i posar-se drets. Aleshores començaren a pescar.

Pescaven amb una pala, al començament. Després, l’honrat pare ajustà un estri que semblava un gran llevataps. Fossin els que fossin els estris amb què treballaven, ho feien de valent, fins que el terrible so del rellotge de l’església donà un tal esglai al Jove Jerry que tocà el dos, amb els cabells eriçats com els del pare.

Però el vell desig de saber-ne més, d’aquestes qüestions, no sols l’aturà en la seva fugida, sinó que el féu tornar. Continuaven pescant amb perseverança quan ell donà un cop d’ull a través de la reixa per segona vegada; però ara semblava que el peix hagués picat. Se sentien, a baix, sons de gratat i de gemec, i les siluetes inclinades es tensaven com sota un pes. A poc a poc, el pes rompé la terra que el cobria i arribà a la superfície. El Jove Jerry prou sabia què seria; però, quan ho va veure, i quan va veure el seu honrat pare a punt d’obrir-lo, s’espantà tant, no havent vist mai cosa semblant, que se n’anà rabent de nou i no s’aturà abans d’haver corregut una milla.

Tampoc s’hauria aturat aleshores per res de menys necessari que respirar, perquè la seva cursa era espectral i com més de pressa arribés al final, millor. Tenia la clara impressió que el perseguia el taüt que acabava de veure; l’imaginava fent grans bot per encalçar-lo, dret damunt de la vora més estreta, sempre a punt d’atrapar-lo i botant sempre al seu costat, fins i tot agafant-li el braç. Fugia del seu empait, però era un enemic dotat d’ubiqüitat, capaç de convertir la fosca darrere seu en un malson; i el Jove Jerry saltava com un dimoni al mig de la carretera per evitar carrerons foscos, tement que allò en sorgís d’una estrebada, com un estel de criatura sense cua ni ales. Però allò s’amagava també als portals, i es fregava les horribles espatlles contra les portes, arronsant-les fins a les orelles com si rigués. Es fonia amb les ombres de la carretera i jeia astutament d’esquena, per sorprendre’l. Tota l’estona botava darrere seu i anava guanyant terreny, de manera que en arribar el noi a la porta de casa estava mig mort, amb motiu. Ni tan sols aleshores allò el deixà, sinó que el seguí escales amunt, saltant cada esglaó amb una patacada, i es ficà al llit amb ell, i tornà a baixar a patacades, feixuc i mort, un cop ell s’adormí, cada costella del seu pit.

El Jove Jerry es despertà del seu somieig opressiu al quarto-armari, després de les primeres clarors de l’alba i abans que eixís el sol, per la presència del pare a la saleta d’estar. Alguna cosa no rutllava; o si més no, això deduí el Jove Jerry del fet que Mr Cruncher agafés Mrs Cruncher per les orelles i li colpegés el cap contra la capçalera del llit.
—Vaig dir que ho faria —deia Mr Cruncher— i ho he fet.
—Jerry, Jerry! —implorava la seva dona.
—Tu poses traves al negoci —digué en Jerry— i els meus socis i jo en patim. Tu havies d’honrar-me i obeir-me; per què dimonis no ho fas?
—Procuro ser una bona muller, Jerry —protestà la pobra dona, plorant.
—És de bona muller, oposar-se als negocis del marit? És honrar el marit, deshonrar el negoci? És obeir el marit, desobeir-lo en la qüestió vital del negoci?
—No el feies aleshores, aquest negoci horrible, Jerry.
—Tu n’has de tenir prou —hi tornà Mr Cruncher— amb ser la dona d’un honrat negociant i no marejar el teu cap femení amb càlculs sobre quan patolla en la seva professió i quan no. Una dona que honra el marit, una dona obedient no es fica per res en la seva professió. Creus que ets una dona de bé als ulls de Déu? Doncs quina és mala! Sents tan poc el deure natural com el llit del riu Tàmesi una pilastra de fusta, i no menys que la pilastra se t’ha d’enfonsar ben enfonsat el deure.

L’altercat tenia lloc en veu baixa i acabà amb l’honrat negociant trepitjant fort per treure’s el sauló de les botes i estirant-se per terra tan llarg com era, amb les mans cobertes de rovell sota el cap com a coixí; el seu fill s’ajagué també i es tornà a adormir.

No hi hagué peix per esmorzar, ni gaire res més. Mr Cruncher seia desesmat i de mal humor, amb una tapa de ferro al costat per castigar Mrs Cruncher en cas que donés símptomes de beneir la taula. S’havia rentat i pentinat a l’hora de costum i sortí amb el fill a exercir la seva professió confessable.

El Jove Jerry que enfilava Fleet Street, atapeït de gent i assolellat, amb el tamboret sota el braç, al costat del seu pare, era un Jove Jerry molt diferent del de la nit, que tornava rabent cap a casa en la fosca i la solitud, fugint d’un sinistre perseguidor. La seva astúcia era fresca com el dia i els seus neguits s’havien esfumat amb la foscor —coses que no és improbable que compartís amb compares de Fleet Street i de la City de Londres, aquell bell matí.
—Pare —digué el Jove Jerry sense deixar de caminar, anant amb compte de mantenir-se a un braç de distància i amb el tamboret entre tots dos—, què és un ressuscitador?

Mr Cruncher s’aturà al mig del carrer abans de respondre:
—Com puc saber-ho?
—Jo creia que ho sabies tot, pare —digué el noi innocentment.
—Hum! I bé —replicà Mr Cruncher, posant-se en marxa i traient-se el barret per alliberar les punxes del cabell—, és un tractant.
—I amb què tracta, pare? —contestà l’eixerit xicot.
—Tracta —contestà Mr Cruncher després d’haver-s’ho rumiat— amb una branca de la ciència.
—Amb cadàvers humans, oi, pare? —preguntà amb vivacitat el xicot.
—Alguna cosa per l’estil, crec —digué Mr Cruncher.
—Oh, pare! M’agradaria tant ser un ressuscitador quan tingui prou edat!

Mr Cruncher s’havia aplacat, però bellugà el cap, dubitatiu i moralitzant.
—Depèn de com facis fructificar els teus talent. Procura fer fructificar els teus talents i no diguis a ningú res més que el que faci falta, i no es pot dir de què no seràs capaç en el futur —i com el Jove Jerry, tot animat, se li avancés uns metres per plantar el tamboret a l’ombra del Tribunal, Mr Cruncher afegí interiorment:— Jerry, honrat negociant, hi ha esperances que aquest xicot sigui una benedicció per a tu, i que et rescabali per tot el que ha sigut sa mare!

  • Izaac Walton (1593 – 1683), autor de The Compleat Angler (1653), llibre sobre la pesca amb canya.