Aquest volum miscel·lani se’ns va acudir preparant l’edició de les Cartes a l’Anna Murià en constatar, una vegada més, fins a quin punt els anys de guerra a França havien estat per a Rodoreda el gresol d’on sortiria l’obra definitiva. Tot devot seu sap la importància que hi tenen el mal d’amor, l’abandó, l’adversitat viscuda en solitari —unes experiències que ella va fer de bracet d’Armand Obiols quan el país on s’havien refugiat després de la victòria de Franco va ser ocupat per les tropes del Reich. De cop i volta s’esquinçava el capoll dins del qual havien passat el primer any d’exili, i la riuada de fugitius els empenyia per les carreteres de França. A partir d’aquí Rodoreda i Obiols van quedar aïllats del seu entorn, sense feina ni protecció de cap mena quan el Govern francès, aviat subordinat a les autoritats militars alemanyes, va obligar els homes estrangers desvagats a contribuir a l’esforç de guerra. La feina als Grups de Treballadors era cansada i podia arribar a ser perillosa segons el destí; si les cartes a l’Anna Murià van plenes de greuges contra l’amant deslleial, les cartes a Carles Riba expressen l’ànsia incessant d’una dona que veu el seu company exposat al pitjor, i que remou cel i terra per emparar-lo.
Llegir-les és una experiència punyent per poc que el lector es presti a reconstituir-ne el context. És per facilitar-li la feina que les hem reunit amb tres contes de Rodoreda sobre els destins d’aquests homes encalçats per la guerra: “Cop de lluna”, on un pagès francès acull i explota un refugiat català que es diu Pere i és cuiner; “Nocturn”, sobre un professor de geografia que viu refugiat a París amb dona i fills; i “Nit i boira”, on un deportat parla en primera persona des d’un camp de concentració nazi. Totes tres situacions haurien pogut ser les d’Obiols i s’inspiren en experiències reals, fins al punt que Rodoreda acota l’arrest del deportat: “A mi van agafar-me a Bordeus, el dia 14 de març de 1943. Sis dies de presó francesa, set pallisses fins a la sang.” Com és que coneixia aquestes circumstàncies de primera mà és el que ens diuen les cartes.
Les que escrivia a Riba s’aturen quan Obiols fa un any que treballa a Bordeus per a l’Organització Todt, encarregada de construir les infraestructures de guerra nazis. El seu ascens des del moment que ingressa al camp Lindemann és eloqüent: no solament gestiona els combois de mà d’obra que hi arriben sense parar, sinó que en supervisa l’ordre “diguem, amb plens poders”, segons paraules seves del 20 de març de 1943. Mentre preparàvem amb Arnau Pons la nova edició de La mort i la primavera, la qüestió de què va veure i què va fer Armand Obiols durant els dos anys i mig que va passar al camp Lindemann ens preocupava, i encara més després de llegir les cartes que escrivia a Rodoreda des d’allà. Remuntant pistes sobre els refugiats espanyols a Bordeus, vam anar a parar a un fòrum de descendents de republicans on circulava informació sobre llocs i persones concretes. Una d’elles era la que ha inspirat l’epíleg del nostre volum: Otto Warncke, el cap jeràrquic d’Obiols a la Todt. El que planteja aquest personatge és el quart destí que Rodoreda no va escriure mai, el dels homes de la “zona grisa”, que també va existir entre els refugiats de la Guerra d’Espanya. Gràcies a les indagacions que no s’han cansat de fer els fills de l’exili, vam poder entrar en contacte amb el petit grup d’historiadors que ha investigat la trajectòria de papá Otto i en prepara la biografia. Enric Gil Meseguer, Antonio Muñoz Sánchez, Agustín Castellano Bueno i Heike M. Martínez Figueirido han tingut la generositat de compartir el fruit del seu treball per ajudar a comprendre des de quin angle mirava Rodoreda el gran desordre de la guerra, que no es cansaria d’escriuria quan arribés la pau.
El títol d’aquest volum ve de la carta de Rodoreda a Riba del 17 de juny de 1941, dies després que Obiols hagi estat incorporat a una pedrera on treballa “com un forçat” mentre Rodoreda busca i no troba la manera que el contractin en una ferme per fer teballs agrícoles menys extenuants. Som de ple en les incerteses de l’època: deixem que parli.
Maria Bohigas