Quanta, quanta guerra… de Mercè Rodoreda,
una edició amb postfaci de Jaume Coll Mariné,
ha arribat a les llibreries el 4 de setembre.
Amb motiu del 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil i l’inici de la Guerra Mundial, reeditem la darrera novel·la —i la més “descaradament poemàtica”— de Mercè Rodoreda, feta de contes en què conviuen la misèria dels homes i la màgia del món. Novel·la d’aventures i d’iniciació, és la part tendra d’una galàxia formada per La mort i la primavera i Viatges i flors. Aquesta edició inclou un postfaci del jove poeta Jaume Coll Mariné.
“Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts. Per culpa d’aquesta gran circulació de tragèdia, en les meves novel·les, potser alguna vegada involuntàriament, poc o molt, la guerra hi surt”, escriu Rodoreda al pròleg de la seva darrera novel·la.
Si creiem el que n’explica ella, va començar-la després de perdre el seu company d’amor i guerra, Armand Obiols, i va acabar-la quan per primer cop a la vida tenia casa pròpia, als setanta anys. És llavors que s’encarna en un adolescent de qui diu: “Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m’emociona— que només mena a un canvi de presó.”
Quanta, quanta guerra… és una novel·la feta de contes en què conviuen la misèria dels homes i la màgia del món. I és la part tendra d’una galàxia formada per La mort i la primavera i Viatges i flors.
Del postfaci de Jaume Coll Mariné
“Rodoreda dibuixa alguna cosa que també és seva, i ho fa a través d’una veu que diu l’acumulació de vida rere uns ulls. Adrià, quan parla, és una veu que n’és moltes, per ell hi parla tothom qui es va trobant, vius i morts, però també molta altra gent que no es troba. És a partir de la distància diguem-ne moral que li proporciona el personatge que crea que pot parlar de la guerra, que és la guerra civil però també la segona guerra mundial i, ja ho sabem, acaba sent qualsevol guerra —la fam, la por, la mort, el mal.[…] Dibuixa un temps i una gent que són, evidentment, creació (poesia), però al mateix temps assenyala el fet real i concret de la guerra. La meravella i l’horror del món s’objectiven a través dels ulls d’Adrià. No explica la guerra ni fa res per entendre-la, sinó que la il·lumina perquè en brilli tot el que és humà —i el mal és una cosa eminentment humana—; qualsevol exercici de comprensió, d’indignació o del que sigui ja és feina de qui llegeix.”