A la mort de Siegfried Lenz el 2014, encara no se’n podia llegir res en català. Club Editor publica la seva obra mestra en l’esplèndida traducció de Joan Ferrarons.
1943, en un poblet de l’extrem nord d’Alemanya: el pintor Max Ludwig Nansen rep de Berlín una ordre oficial que li prohibeix de pintar. El seu amic d’infància, Jens Ole Jepsen, agent de policia local, és l’encarregat de fer-la complir. Davant la resistència de Nansen, Jepsen reacciona amb un zel que supera l’estricte compliment del deure. Ha nascut en ell una vocació tan poderosa com la de pintar: l’obediència.
1954, en un correccional per a joves inadaptats enmig de l’Elba: Siggi Jepsen, el fill petit del policia, és castigat per haver lliurat un full en blanc el dia que el professor d’alemany els posa una redacció sobre “les alegries del deure”. No és que s’hagi negat a fer-la, és que el supera la massa de coses a dir. Siggi s’imposa una llarga temporada d’aïllament per tal d’escriure tot el que el tema li evoca. I és una miniatura del nazisme que sorgeix de la seva confessió, lluny del poder i dels camps de batalla: un cant d’amor i odi a la comunitat humana de què és fill, allà a les ribes del mar del Nord, on els homes extreuen riquesa del fang i de les grans marees.
Lliçó d’alemany, d’una originalitat i d’una força que evoquen El timbal de llauna de Günter Grass, és una de les obres mestres que han construït la literatura alemanya posterior al nazisme. És també la primera obra de Lenz que es tradueix al català.
N’han dit
Elegia de l’invisible. Ressenya de David Vidal al Diari Ara
Una lliçó. Manuel Baixauli llegeix Siegfried Lenz per El Quadern
La culpa i la memòria en Siegfried Lenz. Ressenya d’Arantxa Bea a Trapezi
Les alegries i les víctimes del deure. Lectura de Daniel Gamper a Núvol
Lliçó d’alemany entre els 20 millors llibres de 2016 segons el Diari Ara