Ells no saben res segueix tres rastres. Comença per les cartes escrites a Carles Riba entre 1941 i 1942. On Rodoreda expressa l’ànsia de veure Obiols exposat als perills que corrien els estrangers a França: de ser detingut, internat, deportat… Qui escriu és una dona que no té escrúpols quan implora ajut per l’amant.
Continua amb tres contes sobre la vida dels homes refugiats a la Firança ocupada: la incertesa i els destins catastròfics a que s’enfrontaven és la matèria de “Cop de lluna”, “Nocturn” i “Nit i boira”.
Acaba amb les indagacions que un grup d’historiadors han fet sobre papá Otto, mirall d’Obiols i qui va ser el seu cap jeràrquic a l’organització Todt, encarregada de construir les infraestructures de guerra nazis a tot Europa.
Acaba amb les indagacions que un grup d’historiadors han fet sobre papá Otto, mirall d’Obiols i qui va ser el seu cap jeràrquic a l’organització Todt, encarregada de construir les infraestructures de guerra nazis a tot Europa.
N’han dit
“No hi ha res més perniciós per a la comprensió del passat que els mites i, precisament perquè simplifiquen i distorsionen, una de les funcions de la història és la desmitificació dels mites establerts per tal de poder construir comprensions complexes del passat. Si aquesta desmitificació implica mostrar aspectes que no ens agraden, ves què s’hi pot fer.” Jordi Amat a El Quadern d’El País — La caixa negra de Rodoreda?
«”Ens va sorprendre que ningú fes aquesta tasca abans. La que més s’hi va apropar va ser Montserrat Casals”. ¿Què va passar perquè Obiols, que havia estat una “figura intel·lectual molt important abans de la guerra” –continua Gil–, hagi estat “arraconat per la historiografia posterior?” La resposta es troba en els anys de la Segona Guerra Mundial, que la parella va viure des de França.» Jordi Nopca al Diari Ara — ¿Per què Armand Obiols, parella de Mercè Rodoreda, no se’l pot titllar de col·laboracionista?
«Començava una correspondència angoixant, en què l’escriptora compartia amb l’autor de les Elegies de Bierville, com feia mans i mànigues per intentar d’aconseguir un millor destí per al seu home, que treballava en una pedrera “com un forçat”, com el que podria representar una “ferme”, una granja, prop de Llemoges.» Joan Safont a Vilaweb — Rodoreda i Obiols a la zona grisa de la Segona Guerra Mundial
«El mal està començant a aflorar, en el quarantè aniversari de la mort de l’escriptora, amb la revisió d’aquells anys dels quals, un cop tornada a Barcelona, preferia no parlar gaire. “La meva vida íntima és meva”, havia dit.» Eva Vázquez al Punt Avui — Els anys més foscos de Mercè Rodoreda
“A Ells no saben res, la intimitat, la ficció i la Història dialoguen, posen blanc sobre negre i fan emergir zones grises que no podrien entendre’s de forma aïllada.”, Marta Aliguer a Núvol — Rodoreda, Obiols i les seves circumstàncies
“Aquest text posa en context la vida d’Obiols i Rodoreda a la França ocupada, sota comandament nazi i mobilitzat obligatòriament, per veure amb el conjunt que “l’experiència vital i l’obra es toquen”, segons Bohigas.” Francesc Bombí-Vilaseca a La Vanguardia — Els avatars de Rodoreda
“La incertesa, els perills als quals s’exposaven els exiliats i el patiment pel destí d’Obiols, impregnen les cartes que l’autora envia a Carles Riba, missives d’algú que demana ajuda, a vegades desesperadament, i sense avergonyir-se’n.” Adrià Puértolas al Nacional — Mercè Rodoreda: les cares ocultes de l’escriptora que vivia perillosament.
Entrevistes
Entrevista a Maria Bohigas, editora i curadora d’Ells no saben res — “El que no li perdonen és el talent excepcional”
