El mar, en publicar-se, va esclatar com un astre escandalós. En són protagonistes uns quants nois de vint anys que viuen en un sanatori per a tuberculosos, devorats interiorment per una mort segura i un imperiós anhel de viure. N’escriu Agustí Villaronga, que va adaptar-lo al cinema: “El mar d’en Blai és sòrdid i lluminós, bell, inquietant, poètic i ple d’amor per als seus personatges. La mort i la religió li donen forma. La religió tractada com una actitud davant la vida en resposta a l’enigma de la pròpia existència. La mort no pas abstracta sinó com una plaga que mata des del mateix cos que dóna vida, i que a més elegeix nois joveníssims, nois que s’obren a la vida. La mort és el monstre, l’Alien, l’assassí i el perill. Com a qualsevol pel·lícula de terror. Però aquí no té rostre ni forma i treballa des de les cavernes dels pulmons dels protagonistes.” Traduïda d’ençà del 2002 a les grans llengües d’Europa (castellà, anglès, francès, italià, rus, hongarès, romanès, polonès, serbi, eslovè), forma part de les obres que el temps converteix en long-sellers. Aquesta nova edició l’amplia amb un nou epíleg de Xavier Pla i nou capítols del mecanoscrit retrobat a l’arxiu de la censura.
N’han dit
“Una pau com un oli brut”, Joan Garí a l’Ara
“El final d’un desert”, Marina Porras a La Llança
Entre els millors llibres de 2017, Míriam Cano a “Els experts”
“Un mar de sangre”, José Luis de Juan al Diario de Mallorca
“El mar, la fuerza lírica”, Xavier Pla a Barcelona Review
“Memoria y violencia en la novela El mar”, Xavier Pla a The Free Library
“La tuberculosi en la literatura”, tesi doctoral de Jaume Roig García
“Supongamos que Blai Bonet hubiese sido un escritor del Deep South americano y que El mar discurriera en un pueblo perdido llamado Bullet Swamp. Y supongamos que sus personajes obsesionados por Dios y la violencia y el sexo (casi siempre homosexual) se llamasen Natchez Burr o Rufus McCaleb en vez de Manuel Tur y Andreu Ramallo. Y supongamos, por último, que El mar se llamase The Sea y hubiese sido publicado en 1958 por una editorial de Nueva York. Pues bien, si todo eso hubiera sido así, Blai Bonet sería ahora un clásico del gótico sureño tan conocido y admirado como Flannery O´Connor, Carson McCullers, Truman Capote o incluso —y no exagero— William Faulkner, por citar sólo a autores que estaban en activo cuando Bonet publicó El mar en 1958. Y quizá, por su parentesco con el simbolismo religioso de esta novela, Blai Bonet sería comparado con el gran James Agee de Vigilia. Y siempre se hablaría de Blai Bonet cuando alguien citase las extrañísimas novelas de James Purdy. Y yendo un poco más allá, hasta se le podría considerar un precursor del clima de violencia alucinada que introdujo el primer Cormac McCarthy en Suttree o en Hijo de Dios.” Eduardo Jordá, postfaci a l’edició castellana