El narrador d’aquest llibre ha decidit passar sol les últimes setmanes de la seva vida. Ho fa a Clarmont d’Alvèrnia, a l’extrem nord d’Occitània. Camina, rumia, tasta plats, guaita prostitutes, beu vi, té converses variades, de banals a sorprenents. I fa el turista. Tot li serveix per parlar de la desaparició, la seva o, més sovint, la de la seva llengua. I no podent fer-se entendre dels seus, és a la humanitat sencera que s’adreça.
“Res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda. Com més morta una llengua, més viu s’hi troba el fantasma.” Ho deia Isaac Bashevis Singer parlant del ídix i ho podem aplicar a la llengua que escriu Joan Bodon, l’occità dels trobadors provençals cultivat en ple segle XX. La seva és una obra inconfusible i fascinant que parla del crepuscle de totes les coses —també d’aquelles que semblen les més puixants. Una perla negra de la literatura, una troballa traduïda al català i prologada per Joan-Lluís Lluís.
N’han dit
Aquí podeu sentir la conferència de Joan-Lluís Lluís a la UAB sobre Joan Bodon o l’art d’escriure en una llengua assassinada.
Avanç editorial a Vilaweb
Ressenya de Sebastià Perelló a Núvol
Ressenya de Josep Lambies a TimeOut
Ressenya de Marina Espasa a l’Ara
