Un altre lloc
A tocar de les muntanyes de Prades, l’estiu del 1950 un matrimoni en missió etimològica a les ordres d’en Coromines s’enfila per Arbolí i descobreix el fantàstic poble encimbellat de Siurana, damunt del riu del mateix nom. Captivats per l’isolament i les vistes, hi troben una casa i a partir d’aquell moment hi faran llargues estades, lluny de la Barcelona absurda i aplacada de la postguerra. Per al Joan, serà el lloc perfecte per escriure i traduir. La casa té força similituds amb la del Carmel on viuen la resta de l’any: humil i vetusta, amb un jardinet assilvestrat, no triguen a fer-se-la seva, sobretot gràcies a la mà de la Núria, que hi fa dibuixos arreu, per portes, finestres, taules i cuina. Els pinzells encara hi són —i una colla de Simenons, un bon grapat de llibres de poesia i ciència, la col·lecció sencera de Club Editor i un telescopi: cada nit oficiaven el ritu de mirar els planetes. Els nets seguien, fascinats, les seves explicacions sobre els anells de Júpiter o els mars de la Lluna —encara que probablement haurien quedat igual d’embadalits si l’avi els hagués mostrat el cul d’una mostela perquè en sabia un bon tros, d’engalipar.
*
Gairebé setanta anys després, camí de Siurana, passem per Escaladei, deixem enrere la cartoixa i tresquem amunt fins a topar amb tres arbres monumentals: un cedre majestuós, un xiprer altíssim i un senyor plàtan. Al darrere, l’edifici amb el sostre enfonsat que els monjos feien servir de casa de repòs té una entrada de volta catalana que arriba fins a tocar la muntanya. En raja una font que, amb el pas de l’aigua, s’ha anat convertint en una mena de triple cony calcari formidable, hipnòtic i obagós, com si fos el parrús inflat de la Venus de Willendorf: la mateixa fertilitat primordial. El Montsant que raja per un sexe de pedra cartoixà. Allà mateix, sota la verdor dels grans arbres, musical, regalima per un rocam pelut de molsa i omple una bassa fresca amb una partitura increïblement rica en ritmes i sons. Si tanques els ulls t’hi pots perdre, en aquesta composició canviant que té tants intèrprets com filigranes i un sol instrument: l’aigua. És d’una sofisticació que corprèn, el treball que fan els monjos a partir de la voluptat i el silenci.
*
Encenem la llar de foc. La Maria em parla de l’Albert, un bon amic del poble. A una de les dues cases que freqüentava feien foc amb dos troncs escarransits a la llar de la cuina i tota la família s’hi havia d’apinyar per pescar una mica de caliu. A l’altra, en Rufino, un gras bon vivant, hi feia un foguera que braolava xemeneia amunt i la casa es tornava fornal: l’amo s’hi eixarrancava al davant en mànigues de camisa. L’Albert sempre feia la mateixa broma quan te’l trobaves al bar: deia que no se’n sortia, de gastar-se els quartos, en aquest poble. Ara és molt diferent: amb l’afluència massiva de turistes fa quinze anys que Siurana és una altra, i si et descuides, al refugi —un refugi del Centre Excursionista de Catalunya— et cobraran tres euros i mig per una cervesa: com a l’aeroport! Aquella pau, aquell isolament que buscaven els avis s’ha volatilitzat. Si vols saber una mica com era i no fer cua per tot com al Primavera Sound, hi has d’anar fora de temporada i entre setmana. Aleshores encara podràs estirar-te damunt la roca calenta al Salt de la Reina Mora i, bocaterrosa, acostar-te a l’espadat, treure el cap sense por que et rodi i deixar que els ulls planin com orenetes juganeres cap als meandres del riu. O bé baixar de l’espectacular Trona cingle avall —un bon tros que després suaràs per pujar— i banyar-te al Toll de la Palla, un gorg d’aigua consistent i untuosa que reviscola l’urbanita més fluorescent. La riba la perfumen els xuclamels i les orquídies salvatges i la pots recórrer riu amunt fins que les cames et facin figa, i aleshores et suques altre cop, i sant tornem-hi…
*
Els estius, de petita, quan tocava fer la migdiada, la Maria s’escapava de casa: havia descobert un altre lloc. No tenia ganes de jaure i els adults, estabornits, la deixaven fer perquè no s’haurien imaginat mai on se n’anava. En aquella hora que el dia s’ensopeix i l’aire vibra de tan calent, s’asseia en una cornisa estretíssima de sota el castell, amb el paisatge abismat i vertiginós als peus. Entre el somnambulisme i l’avorriment, com encantada, escoltava el vent que treia el nas en algun racó cent metres sota seu, feia el ronsa arran d’aigua, agafava embranzida amb els arbres, creixia, enardit, topant amb els barrancs i es feia so gruixut que s’imposa i ocupa tot l’espai i l’atenció. Aleshores, com en un joc de mans o un miratge, el vent s’esfilagarsava i s’esvania i tornava al silenci massís que reverbera d’anticipació. De mica en mica, la Maria abandonava aquella voluptat, aquell silenci, i tornava cap a casa.
*
Caminem a les fosques pel poble: l’enllumenat està apagat per primer cop en molts anys. Panxa enlaire damunt la roca calenta, amb el gust de la coca de recapte al pap i el vi a les galtes, veiem un estel fugaç: què ens fa de clau, què ens torna pany? I quina porta obrim? Com s’hi arriba, a un altre lloc? Buscant mots per les muntanyes? Fugint de la ciutat quan no toca? Oblidant-te de tu mateix o precisament al contrari, recordant-te de tu mateix? Quants altres llocs hi ha? Se’n podria fer un mapa? O no són fixos i es tracta, més aviat, d’un cert estat? D’una certa disposició? Potser, fins i tot, al capdavall, simplement, de posar-se a disposició?
Les altres entregues de la Residència Electrica de Martí Sales:
La muntanya i la casa VII — Passeig amb la Maria
La muntanya i la casa VI — Dit i fet
La muntanya i la casa V — Nadala
La muntanya i la casa IV — El pany i la clau
La muntanya i la casa III —Tot el que he fet dalt la muntanya pelada
La muntanya i la casa II —Destrals
La muntanya i la casa I