El pany i la clau
Clar que vaig escriure, només faltaria —agost, cap distracció, una casa per a mi sol—, allà dalt s’hi estava de conya —tranquil·litat, vista panoràmica, bon escriptori—, i tant que escrivia, m’hi passava tots els matins de nou a dues, ningú em demanava comptes però jo sempre complia, encara que fos estiu i el món no parés de reclamar-me fora d’aquell despatx improvisat, tenia un mes sencer per escriure i avançar amb la novel·la i l’havia d’aprofitar perquè jo, d’escriure novel·les, no en tenia ni idea, però estava clar que havia d’escriure una novel·la, ja havia escrit un llibre de poemes i un altre de texticles i ara tocava la novel·la, fins i tot les llibreteres m’ho deien “Què, Martí, quan faràs la novel·la?”, així, en singular, “la novel·la”, res, cap pressió, tot molt normal, si s’ha d’escriure una novel·la, “la novel·la”, s’escriu i ja està, tries un tema —jo en tenia molts, de temes, això no em feia patir—, esbosses un plantejament, fas un índex d’escenes i personatges i apa, a escriure el primer esborrany, així en diuen als manuals d’escriptura, no podia ser tan difícil, era només qüestió de posar-m’hi i jo havia decidit que aquell estiu m’hi posava, que no tenia feina ni res millor a fer i que la Maria era fora i em deixava ca seva perquè m’hi instal·lés i ho havia d’aprofitar, què millor que la seu del Club dels Novel·listes per escriure una novel·la, “la novel·la”, fins i tot havia fet diagrames amb coloraines, em sembla recordar, esquemes per anar seguint i completant, com un puzle, així que vaig posar-m’hi, pel començament i pel final i per on podia, per on trobava una escletxa, per on em semblava veure-hi una veta, i picava pedra, que se sol dir, teclejava, vaja, no parava de teclejar, de nou a dues, tots els matins sense excepció, en aquella casa fantàstica amb sis finestrals al nord-oest i una pau perfecta per escriure, tot ideal. Escrivia merdes com aquesta: «La nuvolada que es congria i la certesa que tot et ve donat pels ulls, la música que, somorta, et sintonitza amb l’aiguat que caurà, si no cau moriràs aixafat, la impossibilitat de transvestir-te i l’avorriment de tu mateix, l’escapisme per les cantonades del taulell d’escacs, jo cavall i tu torre i el límit massa a prop, sempre hi ha un camió que recorre, de dreta a esquerra, aquell tros de carretera, i rere el cap també, tothora, el sentiment d’inexorabilitat, no poder saltar de cop a la ficció, entrebancar-se amb les mateixes problemàtiques, dirigir-se miserable al tribunal i assumir la culpa, és un grill, el que canta des de dins de l’altaveu, cada cop els arbres s’estremeixen més, i sense que toqui el volum la cançó es va fent més i més forta i les mans i dits ja hi ballen, coma rere coma, també se’m mouen els peus i ja no veig l’església de dalt de la muntanya, el núvol s’ha menjat mig cel, el seu gris ultra-dens avança, en transcric els períodes de conquesta, corba d’alçada, senyal d’atac, progrés de l’opacitat, combat de llum, segona partida, sondeig electoral, intransigència dels fets i factura del que ens és negat, bufetada, cop de puny, pedrada de la realitat, i altre cop, sondeig electoral, cens de mots i de pous que no trobo, oh, la lletania, el mareig, la transcendència d’una veu que mussita, que canta, que diu vira, perd-te pels mil·lennis que vénen i van, que van i vénen entre els grisos que ja t’ho tapen tot per entre els arbres brunzidors que veies i ara tampoc veus, el tens tan a prop, el teu nas, que no saps si et pertany, no et servirà de res escarbotar-te l’interior, lacerar-te els buits enutjosos, atura’t i busca aquesta paraula que tant t’obsessiona al diccionari, si goses.» Quina novel·lassa, tu.
*
M’havia passat el curs de gira amb una companyia de teatre i tenia la sensació de ser a can Pistraus, que calia aturar-me i posar una mica d’ordre. Quan li vaig comentar a la Maria i em va dir que ells marxaven a Siurana i podia instal·lar-me a la casa rosa de la muntanya pelada, no m’ho vaig pensar dues vegades. Passaria de tant en tant a saludar la tieta Nuri —havia après a esquivar el Negret—, agafaria una bona rutina i desentrebancaria la novel·la. Quan feia quinze dies que em fotia de cap contra l’escriptori, sense una puta línia que valgués la pena, desesperat per la meva total incompetència narrativa, em vaig carregar la porta. El pany i la clau, de l’any de la picor, no s’entenien i la meva manca de familiaritat amb el toc i el gir adequat, la meva matusseria furgadora dia rere dia, el va acabar espatllant. Ni obria ni tancava: havia quedat flàccid, inútil: una nosa. Jo no tenia un duro, tampoc tenia curro, no aconseguia escriure res de bo i ara em carregava el pany de la casa que m’havien deixat per fer “la novel·la”: sempre plou sobre mullat. Vaig buscar eines. Vaig trobar un tornavís i, cargol per cargol, vaig desmuntar el pany. Vaig potinejar el mecanisme senzill i incomprensible i vaig tornar-lo a muntar. Seguia sense obrir. No podia deixar la casa oberta, així que vaig buscar per internet, vaig trucar a un serraller del barri, el que em va semblar més barat, i vaig tornar a l’escriptori a donar-m’hi cops de cap: «la nuvolada que es congria…» Toca’t els collons. Encara no sortia la sang però faltava poc. Al cap de mitja hora, va arribar una noia d’uns trenta-i-pocs, amb cara de cansada i d’anar per feina. Compungit, o més aviat avergonyit, li vaig explicar la història, i que quant em costaria, i que no tenia calés ni feina, i que mira quina putada que m’ha passat, i que si tomba, que si gira. Ella, molt pacient, em va escoltar, i, comprensiva, em va fotre la bronca. Em va dir que el seu marit estava a l’atur i es passava el dia al sofà, deprimit, sense trobar feina, i que era jove, i que ella s’havia de fer càrrec de tot, i que “a ver si os ponéis las pilas, que no puede ser que siempre os tengamos que sacar las castañas del fuego. Me parece muy bien que escribas, pero si no tienes dinero, pues te buscas la vida como todo el mundo y te pillas un curro de lo que sea para tirar adelante”. Li vaig preguntar si era molt difícil fer-se serraller i si s’hi guanyava bé la vida. Ella em va dir que no era mal curro, i que si volia em podia passar el contacte de l’acadèmia on havia après l’ofici. “Deus poder obrir la porta que vulguis”, li vaig dir. “Sí, esclar”, em va respondre ella, “però ens fitxen quan ens donen el títol i ens tenen molt controlats: signem un document de responsabilitat civil que, si cometem un delicte, ens fa anar directes al talego”. Va arreglar el pany en un tres i no res. Molt seriosa, em va dir que ella també anava curta de diners i que s’esllomava a treballar i que la feina que m’acabava de fer costava 100 €, però que entenia la meva situació i que semblava bon nano i que amb 30 € ja faria. Jo l’hauria abraçat. M’havia salvat la vida. L’estiu. Li vaig donar les gràcies i va veure que eren sinceres. Va marxar dient “ponte las pilas, nene”. Jo vaig anar d’esma cap a l’escriptori, el cos m’hi duia, reclamava sang, però quan vaig seure, en comptes de seguir donant-m’hi cops de cap o teclejar qualsevol cosa de pur neguit, vaig deixar-ho estar i vaig sortir a la muntanya a escampar la boira. Al peu del gessamí, tan florit que marejava, la gata negra del veïnat em mirava amb desconfiança. M’hi vaig acostar i va fugir d’un bot com sempre. Feia temps que em rondava una idea però la desestimava perquè no era material per “la novel·la”. Havia sentit el disc Hairway to Steven, dels Butthole Surfers i m’havia flipat com estaven construïdes les lletres, com saltaven d’una escena a l’altra, com aixecaven una narrativa que semblava que seguís la teoria del caos i les relacions atzaroses que s’establien entre fets i persones molt allunyats, l’absurditat de l’entramat causa-efecte. Vaig recordar que a Samuel Beckett el van apunyalar als trenta, quan encara no havia escrit res d’important, i com allò li va canviar la vida. Vaig treure la llibreta i vaig apuntar quatre coses. Vaig seguir rumiant. Quan vaig tornar a l’escriptori, vaig començar a escriure Principi d’incertesa.
Les altres entregues de la Residència Electrica de Martí Sales:
La muntanya i la casa III —Tot el que he fet dalt la muntanya pelada
La muntanya i la casa II —Destrals
La muntanya i la casa I