Capítol vint-i-quatrè — Arrossegat a la Roca Magnètica
n tals abrandaments del foc i abrandaments del mar —la terra ferma sacsejada pels rampells d’un oceà irat que ja no semblava calmar-se mai, sinó que estava sempre alçat, més i més alt, per terror i meravella dels que s’ho miraven de la costa estant— tres anys de tempesta foren consumits. Tres aniversaris més de la petita Lucie en el pacífic teixit amb fil d’or de la vida a casa seva. Més d’una nit i més d’un dia havien els seus habitants escoltat els ecos de la cantonada, i els cors defallien en sentir retruny de passes. Perquè en els seus esperits aquelles passes eren les de tot un poble revolt sota una bandera vermella amb la pàtria declarada en perill, transformats en bèsties feres per obra de terribles encanteris antics.
Monseigneur, com a classe, s’havia dissociat del fenomen de ser tan poc benvingut i estimat a França que corria considerables riscos de veure-se’n despatxat, i la seva vida també. Com el rústec de la faula a qui el Diable s’apareix després de fer-se tips d’invocar-lo i queda tan aterrit que fuig sense demanar-li res, així Monseigneur, al cap d’anys de llegir el parenostre al revés i de recórrer a poderosos encanteris per guanyar-se el Maligne, en veure’l s’esbalandrà i posà els seus nobles peus en polseguera.
El refulgent ull de bou de la Cort s’havia ben aclucat, o hauria atret un huracà de bales nacionals. No havia estat mai un ull amb bona vista —feia massa que reunia l’orgull de Llucifer, la luxúria de Sardanàpal i la ceguera d’un talp— però el cert és que havia saltat i ja no hi era. La Cort, des dels seus cercles interns més exclusius fins als externs i podrits d’intriga, corrupció i engany, se n’havia anat tota alhora. La Reialesa se n’havia anat, havia estat assetjada al seu Palau i “suspesa” quan arribaren les últimes notícies.
L’agost de l’any 1792 arribà, i Monseigneur feia temps que era ben lluny. Com era natural, el quarter general i punt central de reunió de Monseigneur a Londres era la Banca Tellson. Se suposa que els esperits ronden els llocs que havien freqüentat els seus cossos, i Monseigneur sense un ral rondava el lloc on solia tenir els calerons. D’altra banda, era el lloc on més de pressa arribaven els confidents francesos més segurs. I a més a més, Tellson’s era una casa esplèndida, molt generosa amb els vells clients vinguts a menys. I a més a més, dels nobles que veient venir el temporal havien enviat provisions a Tellson’s en previsió de confiscacions o saqueigs, els seus germans necessitats podien trobar-hi el rastre. A això cal afegir que tot nouvingut procedent de França passava per Tellson’s i hi deixava notícies quasi automàticament. Per aquestes raons diverses, Tellson’s era aleshores, en matèria d’informació francesa, una mena de Borsa, i això era tan conegut, i tan nombroses hi eren les preguntes, que Tellson’s de vegades resumia les últimes notícies en un parell de ratlles i les exposava a les finestres del Banc, perquè tots els que travessessin Temple-Bar les llegissin.
Una tarda xafogosa, Mr Lorry seia al seu escriptori i en Charles Darnay s’hi estava repenjat, enraonant en veu baixa. El confessionari previst per a les cites amb el Principal era la Borsa de Notícies, plena de gom a gom. Faltava menys de mitja hora per plegar.
—Però ni que fossis l’home més jove del món—deia en Charles Darnay, més aviat vacil·lant—¸ et suggeriria…
—Ja ho veig. Sóc massa vell? —preguntà Mr Lorry.
—Mala maror, viatge llarg, mitjans incerts, un país desgavellat, una ciutat que per a tu pot ser perillosa i tot…
—Estimat Charles —digué Mr Lorry amb alegre confiança—, tu et parles d’alguns dels motius pels quals hi vaig, no pas per quedar-m’hi. Per mi és prou segur, ningú es ficarà amb un vell de més de vuitanta anys havent-hi tanta gent amb qui val més ficar-se. I pel que fa al desgavell, si no es tractés d’una ciutat desballestada no tindríem per què enviar-hi algú de casa nostra que conegui la ciutat i el negoci de prou temps i sigui prou de confiança. I pel que fa a les incerteses del viatge, la distància i els rigors hivernals, si al cap de tants anys no estigués disposat a patir una mica d’incomoditats per mor de Tellson’s, qui ho estaria?
—Voldria anar-hi jo —digué en Charles Darnay, una mica inquiet, com si pensés en veu alta.
—I ara! Vaja quin un per fer objeccions i donar consells —s’exclamà Mr Lorry—. Voldries anar-hi tu? Tu, francès i nascut a França? Quin conseller prudent!
—Estimat Mr Lorry, és perquè sóc francès nat a França que m’ha vingut aquest pensament, encara que no comptés expressar-lo aquí. Havent sentit pietat pels pobres i havent fet alguna cosa per ells —parlava en un to pensatiu, com abans—, no puc deixar de creure que potser m’escoltarien i que puc influir-los de manera que no es desboquin. Només que la nit passada, quan vostè ens va deixar i jo parlava amb la Lucie…
—Quan parlava amb la Lucie… —repetí Mr Lorry—. Sí! M’admira que no s’avergonyieixi de mencionar-ne el nom si ara mateix vol anar a França!
—Tanmateix no hi aniré —digué en Charles Darnay amb un somriure—. Hi toco més del que pretén tocar-hi vostè.
—Hi toco, i tant. En veritat, estimat Charles —Mr Lorry donà un cop d’ull al llunyà Principal i abaixà la veu—, no té idea de les dificultats que hem de vèncer per fer les nostres transaccions ni de com perillen allà els nostres registres i papers. Déu sap les conseqüències comprometedores per a moltíssima gent si certs documents nostres fossin confiscats o destruïts! I podria passar, d’un moment a l’altre! Qui pot assegurar que París no serà incendiada avui o saquejada demà? Ara bé, triar aquests documents amb criteri, com més aviat millor, i enterrar-los o posar-los fora de perill sense dilació, no està en poder de gairebé ningú, fora de mi, si és que ho està. I jo m’hi negaria, quan Tellson’s ho sap i ho diu (Tellson’s, de qui he menjat el pa durant seixanta anys!), perquè tinc les articulacions una mica anquilosades? Però si jo sóc un noi, comparat amb la mitja dotzena de jaios d’aquí!