Reunim les cartes elèctriques escrites per Maria Bohigas en el seu viatge a l’Argentina amb motiu de la Fira Internacional del Libro de Buenos Aires, on Barcelona era la capital convidada.
« A la vetlla fúnebre d’una dama jueva de Buenos Aires, un procurador general de l’Estat argentí em va parlar d’un historiador militar britànic que analitzava derrotes i advertia a qui volgués sentir-lo, inclosa una catalana com jo: “Los profetas tienen que ser lapidados; ése es su destino y la prueba del cumplimiento de su misión. Pero un líder que termina lapidado sólo demostrará que ha fallado en su función por una deficiencia de su sabiduría, o por confundir su función con la de un profeta.” »
« Preparem un viatge per respirar uns aires més ventilats; ¿a Entre Ríos, a Corrientes? El Res hi fica cullerada: a Jujuy. Hi té un conegut que li deixa una casa. Ens l’ofereix. Acceptem a l’acte: seguint la petja del res ja havíem conegut Traslasierra i el Teté de Los Hornillos, músic i arquitecta que ens va explicar el final de la història de l’Anselmo —això per a un altre capítol.
Al cap de dos dies agafem l’avió que ens porta a Jujuy. »
« Així que sortim de l’avió s’acaba el melting pot aeri i cadascú se’n torna al seu lloc a la terra. Al petit aeroport de Jujuy els empleats de la Hertz són blancs, els camàlics indígenes. A Tilcara, el poble on ens dirigim, un dels més turístics de la Quebrada, l’experiència s’anirà repetint inexorablement: blancs els que veus a les recepcions dels hotels, als cartells electorals de les eleccions provincials que es preparen, al capdavant dels negocis; indígenes els que fan les feines subalternes a les hores en què l’escenari és buit, quan netegen i reparen, o els que et porten el plat a taula. »
« ¿Què ho fa que la literatura sigui tan vulnerable als afanys nacionals? ¿Per què es posa tan fàcilment al servei d’un mecanisme de poder que delimita i separa? ¿És la llengua, que inevitablement fa de frontera entre els qui la parlen i els qui no? ¿És un lligam de parentiu entre la paraula que ordena i la paraula que narra? ¿És la seducció irresistible d’inventar identitats? »
« I va arribar l’últim dia i vam anar a Juella, que m’atreia des del principi. Havia preguntat per aquell poble tot sol al final d’una pista i m’havien dit que tenia un antigal, però de molt mal trobar per a qui no conegués el camí. No hi havia tornat a pensar fins que me’n va parlar el Facundo Toconás, amic incipient, en una conversa sobre formes de vida extintes. ¿De mal trobar? Mira, per trobar els pobles antics tu fixa’t en els cardones, allà on vegis que creixen més atapeïts és que hi havia gent que en menjava la fruita i en cagava la llavor. »
« Fa tres setmanes que no la trepitjàvem i ara amb prou feines si gosem: Barcelona, la deliciosa, la frívola, la rellepada, té l’asfalt dels carrers net i planxat com unes estovalles. Fa angúnia tractar-los com el que són, vies de circulació per on roden cotxes i camions i autobusos i que a París o Londres tenen un aspecte com d’escorça soferta. En lloc d’una superfície tota coberta de pegots, la pell dels carrers de Barna és d’un negre lluent que satisfà la vista, una piel tersa (em ve així, com als anuncis de quan era criatura), equivalent urbanístic de l’efecte botox. »