Entre dos silencis d’Aurora Bertrana,
primera versió integra traduïda del castellà per Núria Sales i amb postfaci de Georgina Solà,
ha arribat a les llibreries el 4 de setembre.
Havia de ser una simple reedició i s’ha convertit en una de les aventures editorials més trepidants que hem viscut a Club Editor. Mirada de prop, la novel·la Entre dos silencis era en part d’Aurora Bertrana i en part de Joan Sales, responsable de traduir-la del castellà al català. Aquí no es tracta d’intervencionisme editorial sinó de vasos comunicants entre dues obres, la de Bertrana i la de Sales —només que ella no en sabia res. El resultat era preciós. Què fer?
Hem decidit enterrar l’empelt i donar al públic, per primera vegada, la versió íntegra d’Entre dos silencis, traduïda del castellà per Núria Sales: la filla esmena la plana al pare. Els apèndixs del volum reconstrueixen l’aventura amb una nota editorial, un postfaci de Georgina Solà –instigadora d’aquesta revolució literària– i la crònica dels fets tal com la va escriure l’alcalde d’Étobon el 1945.
Aurora Bertrana va fugir de les bombes que arrasaven Barcelona cap a Suïssa a la primavera del 38. Hi va viure la Guerra Mundial tal com havia viscut l’experiència polinèsia: com un ull que ho vol absorbir tot. Voltada de refugiats arribats d’arreu d’Europa —inclòs un gitano granadí evadit d’un camp de concentració— i recollida per una confraria de bohemis ginebrins, va arribar a exercir de reportera a Ràdio Berna i llegia exhaustivament els informes enviats pels delegats de la Creu Roja als fronts i als països ocupats. Però l’experiència més colpidora d’aquella guerra l’esperava després de l’Armistici, quan, acompanyant una missió humanitària d’ajut a la reconstrucció, va passar uns mesos al poble francès d’Étobon, que s’havia quedat sense homes després que fossin afusellats pels nazis en represàlies a una acció del maquis.