‘La mesura dels nostres dies’ de Charlotte Delbo,
traduït del francès per Valèria Gaillard,
arribarà a les llibreries el dia 13 de febrer.
Charlotte Delbo, dona de teatre i resistent política deportada a Auschwitz, era l’autora de qui parlava Primo Levi quan li demanaven quines obres s’havien de llegir per comprendre el que ell intentava transmetre. El tríptic “Auschwitz i després” és un cim de la literatura europea que Club Editor publica per primer cop en català, començant pel volum final: vint anys després de l’alliberament, Delbo entra a casa de les companyes de camp i els pregunta com ha estat la vida, alhora que pren la paraula en forma de poemes. Un llibre que qüestiona el que creiem saber sobre la solidaritat en situacions extremes i sobre la incapacitat de la literatura per dir-ho.
Judith Butler, en el discurs “Una moral per a temps precaris” escrit en ocasió del premi Adorno 2012, cita Charlotte Delbo com un model primordial de pensament i conducta davant de la pregunta: ¿com dur una vida bona quan l’existència humana és més vulnerable? «En condicions d’extrem perill o de precarietat agreujada el dilema moral no s’apaga sinó que persisteix, en la tensió entre voler viure i voler viure d’una determinada manera amb els altres. Uns quants relats extraordinaris sobre els camps de concentració ens ho han ensenyat. […] En l’obra de Robert Antelme podia ser l’intercanvi d’un cigarret entre els que no compartien cap llengua però sí les mateixes condicions d’empresonament. En l’obra de Primo Levi, la resposta a l’altre pot ser simplement escoltar-lo i gravar els detalls de la seva història. En l’obra de Charlotte Delbo, és l’obsequi del darrer tros de pa que necessites desesperadament per sobreviure.»
D’això parlen els llibres de Charlotte Delbo, membre del grup Politzer de resistència a l’ocupació nazi deportada a Auschwitz en un comboi de 230 dones: de la força de la solidaritat humana fins i tot a Auschwitz, a Birkenau, a Ravensbrück. La seva experiència ha inspirat una de les obres més remarcables de la literatura europea, en què l’equilibri és perfecte entre la trajectòria vital i l’expressió artística, entre la densitat de l’experiència i l’esplendor de la veu —cosa que fa encara més aterridor el desconeixement que en té el gran públic.
Aquest buit s’explica per un motiu cridaner: l’imaginari de la resistència i la deportació s’ha construït sense les dones. Ho recorden els seus biògrafs, Violaine Gelly i Paul Gradvohl: quan l’administració francesa procedeix a reconèixer l’estatut de les víctimes del govern de Vichy només el 15% dels resistents homologats són dones, una xifra sense cap proporció amb la realitat. Una de les conseqüències de ser resistent homologat en lloc de simple deportat és l’import de la pensió: molt més baixa la segona que la primera. Fins i tot aquí impera la disparitat salarial.
Els primers llibres que publica Delbo no tracten dels camps nazis sinó de l’actualitat immediata. Les Belles Lettres (1961) és un recull de cartes sobre la guerra d’Algèria, Un métro nommé Lénine (1959) explica el seu viatge a Moscou i el clima de la repressió estalinista a l’època en què la intelligentsia francesa tanca files al voltant del Partit Comunista. El seu deure és molt més que de memòria, contra tota forma de violència comesa en nom de la raó d’Estat. Però és de la deportació que neix la part esplèndida de la seva obra, el tríptic “Auschwitz i després” (Cap de nosaltres tornarà, Un coneixement inútil, La mesura dels nostres dies), que sortirà a Club Editor entre el 2019 i el 2020. Delbo va posar-se a escriure el 1946 des de la casa de repòs on es refeia de la deportació i va sotmetre el primer text a vint anys de calaix. Quan el publica l’any 1965, se’n va a visitar les companyes de deportació amb una pregunta: ¿com ha estat, la vida? Així neix La mesura dels nostres dies, traduït al català per Valèria Gaillard, a qui devem d’haver llegit i publicat Delbo.
Charlotte Delbo va néixer a Vigneux-sur-Seine el 1913 i a Ravensbrück el 23 d’abril de 1945 en ser alliberada del camp. Filla d’emigrats sense estudis oficials, va dedicar-se al teatre com a assistent de Louis Jouvet, va afiliar-se a les Joventuts Comunistes i va conèixer l’home amb qui es casaria als bancs de la Universitat Obrera. Tots dos van formar part del grup Politzer de resistència a l’ocupació nazi i van ser arrestats el 1942. Després de l’afusellament del seu marit, Charlotte és deportada a Auschwitz en un comboi de 230 dones. La seva experiència de la lluita política i de la deportació ha inspirat el tríptic “Auschwitz i després”. El primer volum va ser escrit a Lausanne el 1946, però el primer llibre que publica, Les Belles Lettres (1960), és un recull de cartes contra la guerra d’Algèria, seguit d’obres de teatre en què denuncia les diverses formes que pren la violència d’Estat en el moment que ella escriu, sigui a l’URSS (Un métro nommé Lénine), a Portugal (Maria Lusitania), a Espanya (La Sentence) o a Txecoslovàquia (La Capitulation). Va morir el 1985 a París. Una part important de la seva obra s’ha publicat pòstumament.
FRAGMENTS
«Cadascú s’havia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A l’arribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la condició d’ésser humà i aleshores l’abandona la memòria. La memòria se’n va a tires, com tires de pell cremada. Que pugui sobreviure així de despullat és el que no enteneu. És el que no us sé explicar. Vaja, pels pocs que han sobreviscut. Anomenem miracle l’inexplicable. I qui ha sobreviscut ha d’iniciar la reconquesta de la seva memòria, ha de reconquerir el que tenia abans: el seu saber, la seva experiència, els seus records d’infància, la seva habilitat manual i les seves facultats intel·lectuals, la seva sensibilitat, la seva aptitud per somniar, per imaginar, per riure. Si no mesureu l’esforç que això costa, no val la pena que intenti fer-vos-ho entendre.»
***
La història
s’ha acabat
sigueu felices com tothom
la història
és un moment
ara
és la vida.
¿I per què volíeu tornar, doncs?
Sortir de la història
per entrar en la vida
intenteu-ho també vosaltres i ja veureu.
***
«A la tornada vaig voler tenir un fill. Quan va néixer va ser com un bany de goig. Dic bany perquè era com una aigua acaronant i tèbia que pujava al voltant meu, dins meu, em portava i em feia sentir lleugera, feliç, immersa en el goig. El fill que havia desitjat era allà, era meu. Un goig assossegat i benefactor. No vaig poder deixar-me endur pel goig, no m’hi vaig poder abandonar. Al mateix temps que pujava al voltant meu i dins meu aquesta aigua dolça i bressadora del goig, els espectres de les meves companyes envaïen la meva habitació.»
***
«¿Com he pogut suportar aquesta vida durant vint anys? Gràcies a vosaltres, gràcies als llibres, gràcies a la música, gràcies a tot el que vosaltres em vau ensenyar a conèixer. La meva decepció va ser tan fonda, a la tornada, que no l’hauria superat si no hagués tingut tantes ganes de viure, d’aprendre, de saber el que vosaltres sabíeu, vosaltres, les més grans, que havíeu viscut i explicàveu la vostra vida durant els recomptes, durant els trajectes, quan ens arrossegàvem pels aiguamolls.»