No tenia pèls a la llengua ni fred als ulls, aquell Víctor Català on s’amagava Caterina Albert per fustigar les “damisel·les ciutadanes” mal avingudes amb els colors massa crus dels seus Drames rurals. Joan Maragall li retreia que busqués sempre el cantó fosc de la vida. A tall de resposta, l’escriptora novella publica Ombrívoles amb un pròleg que diu: “la voluptat del dolor és tan real i tan corprenedora com la voluptat del gaudir; que tot són voluptats, i totes les voluptats tenen el mateix encís…” Un nou recull, Caires Vius, ho rebla amb un manifest on declara: “per damunt de vanes alabances i de vanes censures, l’artista ha de fer serenament sa via…”
Serenament, en vint-i-nou contes publicats entre 1902 i 1907, Caterina Albert passeja els ulls pels racons foscos i fa servir tots els diamants de la llengua per dir les mil i una formes que pren la violència en la societat que coneix. La nostra, lector. Els títols parlen per si sols: “L’explosió”, “Parricidi”, “Agonia”… Alguns dissimulen, com aquest “Carnestoltes” en què esclata l’amor lèsbic.
Pionera i antiga, digna com ningú de l’epítet original, seria un dels autors de capçalera de Flannery O’Connor o Alice Munro si no fos que aquestes grans dames del ruralisme no parlen català. Najat El Hachmi sí que l’ha llegida, a fons, i en diu amb germanor: “La brutalitat del món rural és força semblant a tot arreu, la violència contra les dones, també. Escriure, aquí, és enderrocar les lleis del silenci que les amaga.”
N’han dit
“Pocs, ben pocs són els autors o autores que han conreat els contes amb el seu mestratge. Qui encara dubti de la seva grandesa i de la seva ànima artística, no ho pot tenir més fàcil. En primer lloc, llegint el pròleg (o Pòrtic) que va redactar per a ‘Caires vius’, on no pot deixar més clar que la literatura, com qualsevol art, només s’entesten en etiquetar-la —realisme, ruralisme— els que confonen forma amb fons, els que no saben veure més enllà de l’aparença (formal), els que no han après, encara, que només el que és més pregonament particular pot ésser universal.” Xavier Serrahima a El racó de la paraula – Tots els contes 3, Caterina Albert. Pàgines vives.
“Català és excepcional, és al mateix temps plena de recursos, l’artista de la paraula més gran de Catalunya. Llegir-la és una experiència magnífica i màgica, és tota una visió d’una societat molt interessant per comprendre una època que és la seva, com una època com la meva.” Matías Crowder al Diari de Girona – Darrere el fenomen Víctor Català.
“Víctor Català també va inspirar-se en els paisatges de la comarca de l’Alt Empordà on va viure, tant mariners com rurals, religiosos i geològics, per transfigurar-los en la seva obra travessada per l’amor a la seva terra. Aquest vincle essencial entre territori i literatura d’una de les autores més universals de les lletres catalanes és el que pretenen posar en valor una sèrie de nous espais que s’inauguraran a l’estiu al municipi de l’Escala, Vila del Llibre des del 2019, i on Caterina Albert i Paradís va néixer ara farà 150 anys, concretament l’11 de setembre del 1869.” Valèria Gaillard a l‘Ara Llegim – El paisatge inspirador de Víctor Català
“Tota l’obra literària de Caterina Albert està abocada al mateix, a la història de l’emancipació de la seva consciència personal, a l’expressió i anàlisi del desig sexual femení, al desequilibri mental que amenaça els dissidents socials, a la violència masculina que, de mil i una formes, tenalla les dones. Albert és la gran novel·lista del modernisme entès com a discrepància, com a disconformitat, com a congestió artística que fa esclatar la lliure respiració de l’artista.” Jordi Galves a El Temps – ‘Solitud’, la novel·la d’aprendre a viure
