Maksim Óssipov
1963
Nascut a Moscou el 1963, Maksim Óssipov va estudiar medicina i es va especialitzar en cardiologia. Als anys 90 va fer un viatge d’estudi als Estats Units, però va decidir tornar-ne per viure i exercir a Rússia, on va fundar una editorial especialitzada en llibres científics. “El meu pare era escriptor, el vaig veure debatre’s tota la vida entre editors censors i correctors soviètics. Pot ser que les ganes de disposar lliurement de les paraules em vinguin d’aquí…”
A partir del 2005, per tal de recuperar el contacte directe amb els pacients, abandona Moscou i s’instal·la a províncies. “El meu avi era metge. Deportat el 1932 al Gulag, alliberat el 1945 i sotmès a la regla dels 101 km [que prohibia als exdeportats acostar-se a les grans ciutats], va instal·lar-se a Tarussa, a 117 km de Moscou.” I és a Tarussa on s’ha instal·lat Maksim Óssipov, per impulsar-hi una campanya de modernització de l’hospital que va arribar fins al Washington Post.
El 2007 publica la seva primera prosa a la revista Znàmia, “Sobre el pare Ilià”, unes notes autobiogràfiques. El 2009 surt el seu primer recull de contes i assagística, No ens podem queixar, on testimonia en part la seva experiència a l’hospital de Tarussa. Des de llavors ha publicat tres reculls de relats i ha escrit obres de teatre que s’han representat a diverses sales de Rússia. Actualment viu i treballa entre Moscou i Tarussa.
A Club Editor hi podeu trobar Crit d’un ocell domèstic (2016) i Pedra, paper, estisores (2022).