Nikos Kazantzakis

Nikos Kazantzakis creix a l’illa de Creta a l’època de la darrera insurrecció greco-cristiana contra l’Imperi otomà. De família benestant, estudia Dret a Atenes i Filosofia a París, on segueix l’ensenyament d’Henri Bergson i fa la tesi sobre Nietzsche. L’any 1914 torna a Grècia i peregrina pel mont Atos tot llegint Buda al mateix temps que els Evangelis. Combat com a voluntari durant les guerres balcàniques, comercia amb fusta, explota una mina de lignit amb un tal Zorbàs. El 1919 s’encarrega de la repatriació de 150.000 grecs del Caucas desplaçats durant la Revolució Russa.
Viatja a Berlin i Viena, descobreix la doctrina de Lenin, aprèn el rus i comença a escriure Ascesi (1922), un llibre d’aforismes. El 1925 fa un primer viatge a la URSS com a corresponsal del diari Logos i comença Odissea, poema èpic de 33.333 versos, que reescriurà cinc vegades sense parar de viatjar. Publica el primer d’uns quants reculls de cròniques que compilaran tota una vida d’exploracions: Rússia i el Caucas amb Panait Istrati per constatar i difondre els progressos de la revolució, Espanya per entrevistar-hi successivament dos dictadors tot traduint Machado i Guillén, Palestina i Xipre, Egipte i Sudan, Xina i Japó, Txèquia, Anglaterra, Itàlia…

Als cinquanta anys, per primer cop a la vida, té domicili fix: una casa a Egina, que s’ha fet construir. Allà el troba la invasió de Grècia per les tropes de Mussolini. Sota l’ocupació alemanya escriu frenèticament: L’última temptació de Crist, Alexis Zorba, diverses obres de teatre. Així que s’acaba la guerra reprèn la vida nòmada; la seva obra comença a difondre’s arreu del món mentre que a Grècia és declarada sacrílega per l’Església ortodoxa. El 1948 escriu El Crist de nou crucificat, del qual veu l’adaptació cinematogràfica al festival de Canes just abans d’embarcar cap a Xina, l’any de la seva mort, a Friburg. Nou vegades el jurat del Nobel li dóna carabassa mentre les seves novel·les són traduïdes a totes les llengües escrites del món. És enterrat a Iràklio, fora muralla, ja que l’Església no va voler que descansés al cementiri. La seva làpida diu: “No espero res. No em fa por res. Sóc lliure.”