Fiódor Dostoievski

Fiódor Dostoievski (1821-1881) va passar els primers anys d’infantesa a l’hospital públic de Moscou, que dirigia el seu pare. Va quedar orfe als divuit anys, de la mare per tuberculosi i del pare per assassinat. Els estudis a l’Escola Militar d’Enginyers de Petersburg el destinen a la carrera militar, que abandona per dedicar-se a escriure. El 1846 publica la seva primera novel·la, Pobra gent, que el propulsa en els medis mundans de Petersburg i en els cercles polítics on es gesta la reforma de Rússia; és l’època en què se li declara l’epilèpsia. Empresonat i condemnat a mort per haver conspirat presumptament contra el tsar, l’indult li arriba quan l’escamot d’execució ja estava a punt d’afusellar-lo. És deportat a Sibèria, on passa quatre anys a presidi i sis més de servei militar com a soldat ras. L’experiència que hi té de la humanitat el modifica profundament i nodreix tota la seva obra.

La intensitat, la inconcebible rapidesa amb què escriu i publica —sempre sota el control de la policia política del tsar— Humiliats i ofesos (1861), Memòries de la Casa Morta (1862),
Apunts del subsòl (1864, començats mentre vetlla la seva primera muller), Crim i càstig (1866), El jugador (1866),
L’idiota (1868), L’etern marit (1870), Els posseïts (1871) i L’adolescent (1875), tenen parió en la vida nòmada, esqueixada, escanyada pels deutes, que fa fins que coneix Anna Grigórietna Snítkina, amb qui es casa en segones núpcies. Els germans Karamàzov, publicats per entregues el 1879 i l’any següent en volum, són el seu testament literari i el van convertir en un dels Mestres que més han influït sobre la literatura mundial al llarg del segle XX.