Escrita al mateix temps que La plaça del Diamant i publicada pòstumament, La mort i la primavera és un llibre sobre la sedició. I també la novel·la en què Rodoreda “es burxa més endins d’ella”, com explica Arnau Pons a l’epíleg que clou el volum. I també l’obra de què es va enamorar Obiols, únic lector de Rodoreda mentre ella escrivia: “No em puc treure del cap el poble, la muntanya partida, el soroll del dia, el ferrer… com si es tractés d’un d’aquells somnis inexplicables dels quals un es recorda al cap de molt de temps.” I afegia: “No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de la Mort. En el fons no m’estranya gens que els jurats de Barcelona no ho acabin de veure. Inclús et diré que és bon senyal.” Avui el jurat de debò que és el públic ho pot veure: La mort i la primavera és un tractat polític, alhora que una de les obres més dolorosament belles que s’hagin escrit.
