I
Morta la ràbia
Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla. Aquest menyspreu, evident i constant, va ser la causa indirecta de la mort d’aquest home i, per tant, del fet que només apareixerà breument en aquesta novel·la. Aviat, poc temps després d’haver sorgit del no-res de la plana blanca, hi tornarà per sempre. I si bé romandrà viu i implacable en la ment de la filla, ja no farà sinó aparicions al·lusives, potser prescindibles, al llarg d’aquest relat; com un intent d’airina matinera que tot d’una desisteix. L’esvaïment serà el seu càstig.
Aquest menyspreu serà també la raó d’actuar de la seva filla, l’agulló que l’anirà atiant fins que s’hagi esbravat la pestilència que durant anys l’haurà acompanyada. Aquesta filla, una vegada decidida a oposar-se al menyspreu del pare, posarà una part notable de les seves forces a no fer mai seu aquest sentiment. I així, essent ella el personatge principal de les aventures aquí explicades, el menyspreu anirà cedint el lloc a d’altres sentiments, sensacions i principis. Mort el pare, morta la ràbia. D’altres ràbies, potser, substituiran aquesta.
I ara, dit això, és necessari precisar que aquest primer capítol, que podria semblar una mena de pròleg, de prefaci o d’advertiment liminar, forma part integrant del relat, de
la novel·la o de com s’hagin d’anomenar aquestes planes. Aquesta història ha començat amb la primera frase, quan el pare i la filla, a penes esbossats, s’han posat a existir, a respirar, a moure’s en la ment de qui escriu i potser també en les ments d’aquells que ara per ara pensen que val la pena continuar llegint. La filla —anomenada Junil— i el pare —deixat sense nom— ja pretenen ser sang i carn d’una ficció que impera des de la primera paraula. I que, tot seguit, continua.