¿Qui et penses que ets? d’Alice Munro,
traduït per Dolors Udina,
arribarà a les llibreries el dia 20 de març.
Alice Munro va publicar aquest recull de contes el 1978. Avui es publica per primer cop en català a Club Editor, al mateix temps que en castellà a Lumen. Podria titular-se L’educació sentimental i és un viatge a través de la vida d’una dona, de la infància a la maduresa.
La Rose ha nascut en un poble de mala mort i l’ha criada una madrastra: així comença aquest recull de contes centrats en la vida de la Rose i la Flo. Al seu voltant, els personatges desfilen com si els veiessis per la finestra d’un tren —i és que la Rose sempre se’n va. De casa del pare, per estudiar i tenir una vida brillant. De casa del marit ric, per convertir-se en una dona pobra i lliure. Els oficis, els llocs i els amants canvien a cada nova etapa de la vida. Per això val la pena el canvi: per descobrir noves possibilitats. El que no canvia mai és la Flo, aquella madrastra salvatge, que en la vida de la Rose és una fita, el testimoni de quin és el seu lloc, la seva identitat oculta.
“Els escriptors del sud dels Estats Units són els primers que em van tocar de debò perquè gràcies a ells vaig veure que podies escriure sobre pobles petits, sobre gent de pagès, sobre la vida que jo coneixia —explicava Alice Munro en una entrevista al Paris Review—. Però el que més m’interessava, sense ser-ne conscient, era el que escrivien les dones: Faulkner no m’agradava gaire i en canvi m’encantaven Eudora Welty, Flannery O’Connor, KIatherine Anne POrter, Carson McCullers. Tenia la sensació que les dones poden escriure sobre els excèntrics, els marginals.” I explicar-ne l’educació sentimental, cosa que aquest llibre fa d’una manera esplèndida: de traïció en traïció, fins a una llibertat que et permet tornar a l’origen i assumir-lo sense por.
Nascuda el 1931 en una zona rural de la província d’Ontario, Alice Munro ha publicat dotze reculls de contes i una novel·la de joventut. Va començar a escriure als vuit anys, a l’època en què el Canadà entrava en la Segona Guerra Mundial, i va anunciar que no escriuria més el 2013, en ser-li concedit el Nobel de Literatura. Filla d’un criador de bisons i d’una mestra, el món rural on va créixer inspira bona part dels seus contes. Els dos anys d’estudis a la Universitat de Western Ontario són els únics durant els quals no va haver de dur una casa, segons explica ella mateixa. Casada als vint anys, mare de família als vint-i-un, emigrada a Vancouver i assimilada a una classe mitjana de suburbis que sovint satiritza, el 1950 va publicar el seu primer conte, “The Dimensions of a Shadow”, i el 1968 seu primer recull, Dance of the Happy Shades, pel qual li va ser concedit el premi més important del Canadà, el Governor’s General Award. Als antípodes del model d’escriptora que encarna Virginia Woolf, la “cambra pròpia” l’ha dissuadit sempre d’escriure —vegeu el conte “El despatx”— i ha practicat el seu art com una part inseparable, i intrínsecament traïdora, de la vida domèstica. Cynthia Ozick l’ha descrita com “el nostre Txékhov”, i si hagués viscut a Catalunya se l’hauria etiquetada probablement com a “ruralista”. En català se’n pot llegir Massa felicitat (publicat en anglès el 2009), Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (2001), Estimada vida (2012), Dansa de les ombres felices (1968) i ¿Qui et penses que ets? (1978).