Eugeni Oneguin d’Aleksandr Puixkin
traduït del rus per Arnau Barios
arribarà a les llibreries el 13 de novembre.
Tota la literatura russa que estimem ve de Puixkin, i l’Eugeni Oneguin n’és l’obra més important. Novel·la en vers admirada per tots els que vindran després —Dostoievski, Tsvetàieva, Nabókov, Dovlàtov—, fora de Rússia se l’ha llegida poc, perquè el peu forçat de la rima i del metre n’han llastat la traducció. En català faltava qui desafiés l’obstacle i traduís l’Oneguin en vers. Arnau Barios s’ho va proposar i, set anys més tard, ofereix l’obra mestra al seu públic.
Eugeni Oneguin és el petimetre, el dandi rus, l’heroi literari amb què Puixkin retrata el segle dinou, quan s’encreuen tradició i modernitat. Durant més de cinc mil versos testimonia el desencís d’una generació a partir de les anades i vingudes d’Oneguin i dels seus amics. Oneguin, Tatiana, Olga o Lenski són joves que imiten els llibres que llegeixen i que, perquè volen o perquè no tenen altre remei, malgasten el temps, les capacitats, la vida.
Aquest temps que es perd i que va perdent-se ressona en el ritme particular que el vers dóna a la novel·la. Un vers que Puixkin va dominar en rus com ningú més. La narració és plena, enjogassada, reflexiva. L’Oneguin pertany al conjunt de les grans novel·les universals perquè diverteix alhora que fa present la frontera, difusa, entre la realitat i la ficció.
Un profeta, un llibertí, un rebel, un conservador, un cosmopolita, un patriota: Oneguin n’és tant com Puixkin. El poeta Aleksandr Blok en va dir l’any 1921, en un país devastat: «La nostra memòria guarda des de la infantesa un nom alegre: Puixkin. Aquest nom, aquest so ha omplert molts dies de la nostra vida.»
