L’edifici de la Fira del Llibre de Londres és un palau de vidre com l’Estació de França. Al mig, en un dels pisos superiors, estan a punt d’anunciar la shortlist del Booker Internacional. Al recinte amb cadires reservades no s’hi cap; al voltant, un fotimer d’editors i agents que volen saber els finalistes. Els reporters de TV3 arriben justos i planten la càmera sense miraments, amb els colzes com un pivot de bàsquet. Leïla Slimani puja a la tarima i declara que la llista d’enguany és “cool and sexy”; el primer finalista que anuncia és Boulder d’Eva Baltasar.
Aquest Londres és més americà que mai, atlàntic: ja no per la multiculturalitat filla de l’Imperi, sinó perquè els menjars d’arreu del món s’han convertit en franquícies. Els núvols que passen ràpid, la velocitat de les aplicacions mòbils, passar la targeta de crèdit al torniquet del metro, la gent vestida d’esport per anar a dinar amb l’iPhone a la mà, la conversa sobre el preu del lloguer als cinc minuts de conèixer algú.
¿Com pot ser que et retinguin 24 hores al Regne Unit per participar en una manifestació contra Macron a França? Per la llei antiterrorista britànica del 2000. Me’n parla el Simón Vázquez de Manifest, a la festa en un prostíbul del Soho que ara és l’oficina de Verso. L’advocat arriba amb l’alliberat Ernest Moret, editor de la Fabrique. El van detenir a St Pancras. La policia anglesa li va demanar de què anaven les 40 reunions que tenia programades a la fira. Que desbloquegés el mòbil i el portàtil. Quins són els autors anti-govern del teu catàleg. S’hi nega, el retenen un dia, n’haurien pogut ser catorze. Situació inquietant —no, caldria una paraula que no tinc per dir-ho.
A la festa, una editora finesa parla de llibres molt fluixet enmig del renou, com la majoria d’europeus. Això o estic sord. El Sebastian de Verso: hi ha llibres molt bons en llengua original, però que quan els tradueixes et cauen de les mans…
L’endemà, conversa amb Isabel Obiols. Sobre merders a Twitter sobre la llengua, mentre la llengua catalana entra en territori desconegut via Eva Baltasar. Al compte del Booker han fet posts dedicats a cada finalista, el que té més retuits i m’agrades és el de Boulder. ¿Bona salut de la literatura catalana a les xarxes?
El Michael Watson d’And Other Stories, l’editorial anglesa de l’Eva, em demana si escriuria un petit text sobre Sant Jordi per als subscriptors de la seva newsletter: ells tenen clar la importància que Boulder sigui la primera novel·la en català finalista d’un premi com aquest.
¿Com lliga això amb Boulder? En el mapa d’identitats, llengües, cultures i països que fa la shortlist hi ha contradiccions sucoses. Quan anuncien la llista, entre búlgars, mexicans, sudcoreans i ivorians, Eva Baltasar és Espanya i no es menciona que escriu en català. I Maryse Condé és la gran dama de la literatura caribenya, però al mapa hi posa França. ¿És aquest, el mercat de les identitats?
Boulder comença a la Patagònia xilena i se’n va a Islàndia. Els temes que tracta no arrelen a cap lloc concret. L’amor foll, el desarrelament, la maternitat en una relació lèsbica, formen part de l’enigma contemporani al voltant del qual graviten les històries que es compren i venen a la Fira de Londres. Des de Catalunya, Baltasar ausculta un moment global. Després talla amb bisturí.
Que una novel·la com Boulder entri en aquesta escena no sé si té a veure amb que la literatura catalana és permeable al tragí del món, o més aviat amb un petit miracle.